dimecres, 26 de desembre de 2012

Estimats reis mags,


des d’ací sent el remor dels xiquets a la plaça cantant el Tirorí, i quasi se’m passa que tenia una carta pendent, com cada any, per a vosaltres, il·lustríssimes magestats! Ja deveu tenir la  mosca en l’orella i mig somriure pícar pensant: “ a veure què demana aquesta este any” . No us penseu eh!  Que la mosca, jo també la tinc amb vosaltres, l’any passat la carta anava molt plena, ja ho sé ja... No sé si a vostés això els va semblar massa egoista per la meva part, o van considerar que vaig abusar de la confiança reial. El fet és que encara estic esperant algun dels meus regals de l’any passat i porte un temps pensant en com dir-los d’una manera suau que no estic massa d’acord amb això. Ja saben de que els parle no?






Que com m’he portat?...  jejeje... ai! no sé perquè m’entra el riure quan em demaneu això...  jo també els podria fer a vostés, estimades i benvolgudes eminències ,la mateixa pregunta, que sembla que són "suret" i no paguen vostés els seus errors pel simple fet d’haver nascut amb sang blava. Ja ho podrien haver deduit vostés com m’he portat jo, després del que els he dit.  M’he portat regular, clar està.  Ben regular. Regularment bé. Regular en el cas que portar-se bé fos ser fidel a una mateixa, als seus principis i sentiments i portar-se mal deixar-se anar per tot allò extern sense una motivació viva ni clara ni justificada. És difícil portar-se bé del tot senyors reis, oi que si? Pareix que periòdicament la temptació que apareix en forma de  deixadesa es presenta per fer-nos amiga seva, i també a la vegada, per posar a prova la nostra fortalesa front a la seva falsa comoditat.  Quin perill aquesta!! A més coneixes a una i després van venint les seues amigues, l’apatia, la indiferència... i al final la ignorància.  Pareix  que la nostra identitat i l’autenticitat hagen de ser demostrades cada dia, i no totes les persones sabem com es fa això amb asertivitat, se’ns va oblidant o potser ningú ens ha ensenyat mai.


Per això aquest any, el que els demane a vostés, reis que veniu de l’Orient, és una maneta amiga. En aquest cas tres, una per rei, o sis, depen com es mire, (quan més sucre més dolç, no?) no m’agradaria tampoc abusar de la seua bona intenció senyors monarques, a pesar que crec que l’any passat no van acabar vostés d’entendre tot allò que els vaig demanar... no estaria jo ara així, ni aquí. Se van fotre vostés tots els polvorons, l’ampolla de mistela sencereta, van deixar el menjador fet una porquera, mare meua! Me van portar carbó!!!! I no del dolç!! Què cabr... Encara estic intentant desxifrar el perquè. I a sobre, juraria, que el cendrer de casa meva estava ple de burilletes d’alguna sospitosa substància de la que no descriuré el color ni l’olor per no destapar el seu costat més atrevit. (Què passaria si el món ara imaginés la idea, senyories, que els camells que els acompanyaven, potser no eren animals?) Estic disposta a guardar-los el secret si vostés aquest any s’encomanen de veres a la meua petició que és ben senzilla: una ajuda materialitzada en una corona com les vostres. Sí, sí, vull una corona de reina. De reina de la meua vida, amb tots els privilegis que això comporta i també la seguretat que se’n deriva.

Aquest any he pensat molt, massa... He anat a dormir moltes nits amb mal de cap i m’he aixecat amb mal de cor, i sóc conscient que un mal és generador de l’altre. Comence a cansar-me de tenir fred als peus i el nas  i el cul congelats. Comence a cansar-me de trobar-me amb la por dels demés i amb la meua mateixa, pareix que xucla massa energia això i no estan els temps com per desaprofitar o perdre oportunitats en cap dels aspectes de la vida, no és així senyors reis?  La corona ha d’evitar que la por entre i que surti la que ja està dins.

Faré una petició-conseqüència i directa a Baltasar, que és el meu rei. Li diré a l’orelleta i en veu baixa,  que la visita de l’amor, continua sent esporàdica, però aquesta vegada l’amenaçaré amb un punxonet al cul, i cada vegada que m’envie falses esperances, senyor moreno de pell, pense anar a per vosté i fer-lo cridar ai! allà on estiga, ja està bé de tonteries, jocs adolescents i mentiretes, no no i no.  Li vaig demanar l’original i està sent tant complicat... He estat escalfant per al gran salt, i he hagut de desisitir magestat, no podria vosté posar-me una alerta, així amb dos llumenetes, una verda i una roja, que vagen donant pas o aturant-lo segons hagen de sortir les coses? Se pot això del semàfor de l’ànima? Se pot? Creu vosté, rei tercer de dubtós ordre, que podria anar venint a substituir al meu fantasiós i innocent alter ego? Creu vosté que podria fer-ho més fàcil del que és, sense dolor ni efectes secundaris?  Creu vosté que amb la corona posada seré capaç de veure tot amb més claredat?? I podria ser una corona per a cadascú dels que m’envolten per que ells també tinguen el do de la clarividència i així no embolicar-nos ni confondre’ns els uns als altres ni crear-nos malestars? Podria ser Baltasar? Podria???

Bé, va sent hora ja... crec haver estat clara en la meva carta, ja veuen que no és tant com demane, algo tinc ja... només una espenteta redéu! Mira que són “agarrats”! Trobareu casa meva molt fàcil, deixaré la llum encesa i us esperaré al sofà. Aquest any vull assegurar-me que ho heu entés bé, i per això parlarem cara-cara-cara a cara, comprovar que la corona no és falsa i si això després ja ens pegarem la festa junts, així com ho fan els de les cases reials... Cada cosa al seu temps, veritat magestats?

Ansiosa, us espera, Anna.

diumenge, 25 de novembre de 2012

Et faré de fira, pare.


Correria l’any 81, quan un senyor amb barba i bigot, rebeca de llana i ulleres grans, va escriure el que aquí baix llegireu. Avui, deprés de trenta un anys, i des de ja fa temps me’l sé de memòria de tantes vegades com l’he llegit. Hi ha una raó essencial pel que passa això: l’autor és Enric Dobón i ara us diré, ben contenta, que jo, sóc l’Anna del títol, la seua filla.


.
Cançó per a Anna

Et cantaré poemes sense fi
mentre la nit arriba i desaprens
gemecs i plors,
i et mostraré roselles
que niuen amb tristesa
al meu jardí.


I em faré trobador
del teu somriure,
de mil rialles distretes i amples,
t'oferiré la infinitud del cel:
ai, les fosques raons
del nostre viure!


I des dels cims d'estàtica mirada,
interrogant,
em cerques senzills mots...
...que no vull curullar-te els ulls
de maules.


I al si del teu somriure inacabable
m'oblide, vell joglar,
de les paraules.


És una llàstima no tenir records dels meus primers anys de vida, m’hagués agradat ser conscient en aquell present de les paraules que un dia vas dedicar per a mi, del dia que et vas sentar a escriure-les, dels raigs d’inspiració que devien iluminar els teus ulls quan em miraves, i del moment en que vas decidir que aquesta cançó ja estava acabada. En aquell moment, ni tu  i menys jo, no podiem imaginar com passarien els anys que s’han desplegat l’un darrere l’altre, sense pietat, ràpids alguns, alguns inacabables i també altres que hem decidit deixar en l’oblit.

Però si tanque els ulls, una fila d’imatges teves passen a ritme de “clic” pel meu front. Imatges en les que estem els dos, tu i jo, el “barbut” i la “cames tortes”, el professor i l’alumna, l’excel·lent i la mediocre, el pallasso i la pallassa, la poesia i la prosa, la melodia i l’acompanyament. Sóc involuntariament generosa quan parle de tu, no hi ha remei! És com si tu parlares de Juan Ramón Jiménez, admiracions nates.

Abans que jo nasqués tu ja tenies una vida, una de feta i formada. Ja tenies una filla. Després vaig venir jo qui sap per quines raons circumstancials, i després el xiquet al que vas posar el teu nom per deixar constància de la teva existència en aquest món curt de temps i llarg de falta d’humanitat. Tenies una vida i en cinc anys vas passar a tenir-ne quatre de vides. Tres fills, cadascun amb les seues coses, les ninetes dels teus ulls, els tres infants, mosqueters, la teua descendència, la teua sang. 

Amb tu hem viatjat a les Alemanyes, a les Catalunyes, les Xàtives i les Gandies,  alacantins ens han descobert menjant el nostre primer gofre de xocolate i el Penyal d’Ifac ens ha fet de fons de postal. Hem fet equil·librisme per l’aqueducte de Segòvia, hem escoltat els cants gregorians a Sòria, i hem contemplat la grandiositat de la Catedral de Burgos menjant-nos un gelat. Hem hagut de fugir corrents dels perills de la natura sota una tenda de campanya, tocant França, just a la frontera del teu país petit. Hem vist els Pirineus i hem claudicat com a turistes sota la imatge d’un Pantocrator a la Vall de Boí.  

Amb tu hem aprés “que bonito es Badalona” i que “hoy puede ser un gran dia”,  a pesar “que el camí fa pujada i me’n vaig a peu”.  Ens hem dit “Torna aviat” molts cops, quan t’hem trobat a faltar, i hem acabat per entendre que “ Res no és mesquí
                                         Ni cap hora és isarda
                                         Ni és fosca la ventura de la nit”.


Tal dia com avui, dia de Santa Caterina, vas nàixer. Com a bona filla, he optat per fer-te de fira jo a tu aquesta vegada, d’una manera diferent.

Aquest post és per un dels meus fidels seguidors i per a l’única  persona que de tant en tant em diu que hauria d’escriure més i així m’anima a mantenir viu aquest blog. Avui que fa vint anys que dius” fa vint anys que tinc vint anys”, pare, això és el meu petit homenatge per haver-me frenat de la fatal caiguda pel forat de l’escala d’un sisé pis i per haver tret aquell mosquit que va decidir clavar-se dins meu mentre Enric i jo feiem el ganso. Aquell qui et salva la vida és el teu heroi? No és retòrica aquesta pregunta.

Tu em vas cantar les cançons més boniques per calmar les meues pors,
I jo he fet de la por la més odiada de les meues enemigues,
Tu ja sabies com funcionaven els mecanismes de l’amor,
I jo he anat descobrint-los, com havia de ser, sota el teu esguard latent.
Tu et vas declarar trobador del meu somriure,
I jo he fet del meu somriure una constant de vida, buscada i treballada. 
I és cert, sempre que estem junts el meu cor somriu.

Tu em vas oferir  la infinitud del cel,
I jo, he volat, pare, el més alt que he pogut, ja saps, pamunt! I en cada caiguda he anat decobrint quines eren aquelles fosques raons del nostre viure de les que parlaves.
He estat als alts cims nevats del Marroc, des d’allà he pogut tenir una altra mirada i m’he fet tantes preguntes! No he sabut respondre-les amb senzillesa encara, estic aprenent, vaig creixent, a dies encara em sent una nena i voldria tornar a ser petita i que m’engronsares fent non-non.

Tu oblidaves les paraules per mi, vell joglar, i curiosament jo he fet de la joglaresca un mode de subsistència.

Eres el meu pare favorit, i no és perquè no en tinga cap altre. Podria tenir un pare perfecte però em va tocar un pare poeta (quina frase tan graciosa!) i  a tu t’ha tocat una filla aspirant a escriptora que creu haver heretat algun do “Dobón” dels mots escrits.  Sempre he pensat que formem un bon tàndem i com diria algun desfassat monarca “me llena de orgullo y satisfacción”.

Espere que aquesta nova etapa que ara comença siga plena de fruits literaris, nous i madurs. Seria genial.

Moltes felicitats.

T’estime pare.




dijous, 22 de novembre de 2012

transparències


És un engendre i va prenents formes suggerents. Dins les vísceres. Bategant, a ritmes orientals. Fusiona monstres i papallones colorides, recull la sang calenta que corre per dins, densament i espesa, i arrastra amb cadència als mals esperits que com a obstacles tenen una vida efímera.

És un sacseig enèrgic, una crida d’atenció que vol despertar la veu dormida. Però té un caire anunciador: apareixeran els primers símptomes de plenitut. La confiança serà descrita amb tres adjectius. Cega, amable i transparent.
Són suficients tres adjectius per descriure una sensació?

He rellegit a Papasseit i he sentit una passió etèrea a l’aire del menjador. Me bat el cor amb força i no sé ben bé si sóc valenta o sóc covard.

                                                                                 Botons de foc al cor
                                                                                 La fiblada d’amor-
                                                                                 Però els déus s’hi tatuaven.





- De vegades m’agradaria enviar-te a la merda.
- A mi?
- A tu! A qui sinò? Veus algú més aquí?
- Passes massa temps sola. No veus que estic aquí com a contrapunt? ...per fer-te companyia.
- Aquí la única que és de carn i ossos sóc jo. Qui és llavors més real de les dues?
- Tranquil·la, quan menys ho esperes, desapareixeré.

No ho va fer, convivim dia a dia. Jo sóc de l’avantguarda i ella s’ha quedat amb Julieta, mantenim una relació estreta i ella em dóna via lliure els dies més certs. Dormim juntes quan somiem, i en despertar ella està sempre tan activa i jo tan clapada que els matins són guerres domèstiques entre llençols i passadissos sense estufes. 

Però ella vibra. Vibra quan prenem café, i quan pensem en els altres. Vibra per dir-me que avui cal plasmar les coses necessàries i vibra per dir-me que el resultat ha de ser convincent.

Jo crec que no hi ha un verb més perfecte que aquest. 

dijous, 18 d’octubre de 2012

Escalfament al salt.

Crec que va ser just fa tres dies, navegant per aquests llocs on fàcilment una es perd, vaig llegir una frase que deia algo com que la vida era massa curta com per perdre el temps amb indirectes. La veritat és que no recorde si era d’algun autor concret, cosa que me sap greu pel senyor o senyora il·luminats i per no donar-li tot el valor que hauria de tenir. Però el fet, és que l’oració que va pregonar el senyor o senyora decidits o el senyor o senyora que tenien el desig de ser-ho, me va passejant pel cap i pel cos, graciosament, com si fos una formiga que corre per la pell i va fent cosquerelles.

La subtil línia entre dir-te o no dir-te el que em passa amb tu pot semblar una xorrada, una tonteria, un doi, una parida. Però a mi m’hi va la integritat.
Me demane a mi mateixa si les idees que em faig són certes o és tot fruit de la meva fantasia, aquesta que amigablement i amb molt bona intenció m’ha fet ballar i volar en innumerables ocasions però també la mateixa que estrepitosament, m’ha fet caure per l’abisme més d’un cop.

Sé que he perdut la innocència però encara tinc dret a montar-me le meves pròpies pel·lícules i imaginar com serien les coses si això, o què passaria si allò altre, o preguntar-me si aquella intuició que tinc és tan certa com ho és aquest mateix instant. De nens grans està el món ple i jugar al desig és una qüestió de supervivència bàsica que amplia les motivacions però també la fa sentir-se a una, de tant en tant, molt sola. 

No estic esperant cap moment oportú, però si una senyal, alguna una mica més clara per no dir evident, que acabe per convertir-me en còmplice del senyor o senyora decidits que un dia van apreciar el seu present. Just en el moment que aquesta apareixerà, em llançaré de cap a la piscina, esteu avisats.



I si la cosa no va bé, amics, sempre podrem riure del moment.







dijous, 23 d’agost de 2012

D'amics i estiu


Un amic em va avisar que no era fàcil conviure amb un mateix, però jo no acabava de trobar-li el significat a aquest avís fins aquest estiu. M’ho deia perquè ell  ho havia patit a les seves carns, i encara que més jove tenia la saviesa de la soledat que es palpa a una casa buida de companyia i l’experiència d’haver patit en poc de temps més del que qualsevol altra persona seria capaç d’aguantar.  Els pals  que s’havia emportat, l’havien fet desenvolupar una ment quasi superdotada i incontrolable, una paradoxa massa complexa per entendre des de fora, una sensibilitat fervent, una empatia descol·locadora i un gust per tot allò anacrònic i passat, és a dir, una por evident per tot allò nou i present.
Les seves cicatrius van minvant amb els dies, molt poc a poc però cada dia un xic més. Arribarà, i haurà de ser inesperat, el moment en que es tornarà a mirar a l’espill i es reconeixerà com és, i se posarà content, i eixe dia me trucarà per telèfon i m’ho dirà, i els dos ens sentirem una mica menys sols.
 
Aquest amic, al que he intentat fer veure certes coses, m’ha fet veure a mi, potser inconscientment, que quan més senzilles són les coses, més bonica és l’existència i que com va dir algun dia algun o alguna gran filòsofa: “menos es más”.

Ara, avui mateix, aquí davant aquesta pantalla que cada dia em sembla més gran i més poc transportable, em dibuixe i me sent com un caragol carregat allà on va amb la closca plena de poques coses materials, tan necessàries com prescindibles, i d’un munt de pensaments desordenats i dispars. Sóc un bitxo que no té una llar fixa, que roda d’aquí cap allà buscant no sap ben bé el què, potser un lloc al que per fi pugui anomenar “casa meva”.

He conegut gent meravellosa aquest estiu i he conegut més als que pensava que ja coneixia i ells també ho han fet amb mi. He anat deixant rastre sobre la gent per allà on he passat, i totes aquestes persones han deixat rastre en mi, potser una petjada efímera que avui està present i que amb els dies s’anirà esvaint fins que ens tornarem a trobar i  reviurem els moments més significatius, o direm en veu alta aquella frase que es va convertir en mítica i ja teniem oblidada, o en silenci recordarem aquella sensació de llibertat que vam viure sota les aigües transparents d’una platja paradisíaca. 


Revisarem antigues fotos i, estant junts, els uns davant els altres, enyorarem com érem i intentarem fer reviure aquella espurna de juventut que generava energia amb el sol de l’estiu i regalava màgia a la llum de la lluna. Ens sentirem una mica més vells i potser una mica més sols.

Duc uns dies donant-li voltes a una cosa que em va contar fa molt poc un amic. És un esquema visual que un psicòleg va utilitzar com a teràpia amb ell. Imagina’t dos cercles. El número 1 i el número 2. El número 1 és el teu cercle, en el que tu hi vius i t’hi mous, el més important i en ell hi han d’estar les persones que tu consideres més importants a la teva vida, independentment de si són amics, germans, mares, companys de feina... i el 2n cercle és secundari i allà hi has de posar a la gent que resta, la que realment no t’importa ni fa néixer en tu cap sentiment positiu d’intercanvi. En el seu moment, mentre m’ho explicava, no hi vaig caure, però em resulta, si més no, un exercici de valentia que hauria de fer tota persona per evitar convencions culturals sense sentit ni encadenaments emocionals com, per exemple, obligar-se a estimar a una mare, només pel fet de ser mare, i tenir una relació tan tòxica com poc productiva (mamà, no et preocupes, no és el cas, t’estime molt).  A més, pense que aquest mateix exercici és transportable a les prioritats que en posem a les nostres vides, les coses que són realments importants i les que no. Per què no tots ens atrevim ser com som? I el més difícil, per què hauria de sentir-me culpable per abandonar aquest tipus de relació o cosa, si el fet d’abandonar-la em fa bé? Cada dia entenc un poc més lo important que és la educació i la llibertat i el mal que fa el borreguisme. Ara, qui no surt del ramat és per por, i si algun dia et planteges que ha passat amb el que havies somiat, els Agraviats ho diuen ben clar “ara no et queixes, tu t’ho has buscat”.

Qui té un amic té un tresor, això és ben cert, però qui en té 10 té una vida plena. En aquests dies de calor suorosa en que l’únic que ve de gust és submergir-se en aigua fresca i el que menys beure’s un xocolate calent, pense en tot això. He tingut (i ho dic en passat perquè considere que l’estiu ja està acabant) un juny creatiu i un juliol tímid. Però el senyor agost de 2012, m’ha regalat un sac d’emocions de totes les classes i colors que m’han deixat ben trastocada, tant, que ara no sé si sabré tornar a la normalitat, més que res perquè fa un any que no en tinc i no sé quina és ni si en vull una de normalitat. Així que ara, que comença un nou curs, m’he proposat ser fidel a una nova filosofia que poc a poc es va estenent  descarada entre els cercles de la gent autèntica. No és cap tonteria encara que a primera vista semble algo còmic, ja sabem que en el fons de la comicitat s'amaguen coses molt viscerals, almenys per a mi i crec que també per al qui un dia, tocat per la gràcia divina i la poca vergonya que el caracteritza va vaticinar un nou mode de comportar-se amb la vida “Sin retén”.



Pense que, a uns quants, no us vindria malament.




dimarts, 24 de juliol de 2012

3000 gràcies!




3000 visites...  Poc a poc he anat recollint aquí en aquest lloc coses que em passaven pel cap, coses viscudes, coses que se m’ocorrien, coses banals, coses tontes, coses.
Mentiria si digués que escric per a mi. Aquest blog va començar per contar les meues aventures per la muntanya i ha acabat sent un lloc on escric tot allò que el cap i el cos em demanen. Me vaig permetre ser una pseudo-escriptora aficionada, i he acabat per agafar-li el “flow” (com diria algun modern rapsoda) a això d’anar omplint fulls en blanc.
Sempre ( i quan dic sempre és perquè és així) que escric tinc en ment  i imagine cares conegudes, mirades familiars que segueixen atentament i intenten entendre cadascuna de les línies que composen això. M’agrada pensar que conecte amb alguna de les vostres ments actives,  m’entreté que els vostres ulls  s’entretinguen amb paraules que surten de mi, i que les vostres emocions entren durant uns instants, per mínims que siguen, dins d’aquest univers al que un dia vaig batejar Pamunt.
He escrit sobre coses que m’han passat, sobre coses que he vist i he reinventat. He contat coses al peu de la lletra, i lletres al peu de les coses, si és que això és possible.
Molts no ho sabeu, (altres sí) però esteu aquí dins, he escrit sobre vosaltres entre paraules curtes,  esdrúixoles i entre monosíl·labs i punts suspensius. Us he amagat entre comes i jocs  semàntics per no desxifrar-vos com a muses evidents. I que no ho sapigueu però que us arribeu a intuir protagonistes, que només el fet d’imaginar que ho imagineu me sembla un joc tan fascinant que sobren les explicacions objectives.  Un dia vaig descobrir que la màgia existeix només per a aquells qui volen creure en ella, i jo sóc un fanàtica creient.
Us he convidat a fer el que vullgueu de les vostres lectures, això està escrit per a vosaltres. Tots i cadascún.
A voltes, tinc el desig de saber o de classificar-me dins un estil, o d’una temàtica, o d’una ideologia concreta, només per saber si el que dic té sentit, però l’auto-crítica ja sabeu que pot arribar a ser tan subjectiva...
Ara, i per poder créixer en aquest lloc escrit  us estic demanant ajuda, o per dir-ho d’una altra manera, una visió externa. No cal que siga una crítica documentada, encara que si ho és també m’agradarà. Vull opinions. Sí sí, paraules vostres. Dic jo que en alguna d’aquestes 3000 visites alguna cosa haureu tret. No cal que us identifiqueu, quasi que ho prefereixo, així mantenim anònim allò de les identitats inspiradores, ara, als valents que us vullgueu posar nom podré, algun dia, donar-vos les gràcies o les desgràcies personalment.
A canvi, us promet ser generosa i seguir regalant-me. 

dijous, 12 de juliol de 2012

sentència nº2, diferències.



Te conec de fa tants anys que reconec que tú no ets tú, o és que jo vull pensar que t'has convertit en la part més fosca de tu, aquella que assomava tímida algun cop i que te sabia greu mostrar i de la que t'avergonyies de tenir. Sempre has tingut mal geni. Un d'aquells que feien por tenir-te a la vora quan emanava de la teua gran vena un primitiu símbol d'ira. Però avui m'has mostrat que t'has anulat com a persona. Has perdut ideals, aficions i gustos pel bé d'una relació que avui t'omple i qui sap què passarà demà quan te n'adonis que vas començar tan buida que era impossible plenar-te de res que sortís de tu. T'has preguntat si se pot estimar a una altra persona sense estimar-se a sí mateixa? Se pot voler ser l'altre i ignorar qui ets? Per a mi, ara, resulta més fàcil acceptar-te, encara que no m'agradi el que veig, que intentar fer-te veure el que potser podries arribar a ser i has decidit no ser.
Estàs feliç, no te falta de res. Convius amigablement amb els que t'envolten molt a prop. Dorms, t'aixeques al matí, surts a passejar i fas gala, avui, de nous pantalons, demà,  d'una nova jaqueta. Quedes amb els teus amics i parleu de les persones i de les seues vides com si fóssin víctimes d'estats equivocats. Arregleu amb paraules crues el món del altres, i feu sentències del seu comportament taxant-los d'irregulars i irresponsables. Pateixes, a la teua manera, pels teus i ignores tot allò que et fa pensar massa. Ja no tens ganes d'involucrar-te. Fas i desfàs al teu nou i convençut estil.

Me conec de fa molts anys, és molt de temps de jo mateixa i crec que per fí m'he trobat, és el que sent. M'he convertit en tot allò que volia ser, aquella part més gran de mi, aquella que assomava tímida algun cop i  de la que m'avergonyia. Sempre he tingut caràcter. Un d'aquells que em feien sentir segura i que feia que els altres me respectessin quan treia des de lo més sincer de mi una miqueta d'aquest. Avui m'he mostrat que sóc una nova persona. Tinc projectes, i comparteixo un viatge d'amor que m'omple i m'omplirà tota la meva vida perquè estic convençuda del que tinc. Molt cops em pregunte com és possible estimar tant algú que una vida sense l'altre és inimaginable? Com se pot voler tant a una altra persona com per desitjar estar dins el seu cos? Per a tu, avui  resulta difícil d'entendre, perquè tu no tens el que jo tinc, tu encara no has trobat el teu camí i no  m'entens.
Sóc feliç, no me falta res. Tinc família que m'envolta i m'estima. Quan m'aixeco al matí tinc ganes de posar-me guapa, sortir a passejar, i m'agrada que la gent em miri. Quedo amb els meus amics i xarrem de la vida i ens contem anècdotes i batalletes. Em preocupo pels meus i els ajudo en tot el que puc. Me fa mal  que visquem en un món tan boig, ple de desgràcies i injustícies, no l'entenc. Vull continuar tan bé com estic. Faig i si puc, desfaig.

Era d'esperar que amb les sopites que tenia i ignorava, per no voler creure, per semblar-me massa fortes, que acabés arribant algun dia a la conclusió que has canviat. He topat amb el teu mur avui i m'he pegat una bona hòstia. Sí, una altra. Aquest cop m'he trobat forta. M'ha afectat. Però se m'han obert els ulls com a plats i ho he vist clar, a partir d'aquí he decidit acceptar que per a mi t'has quedat amagada sota una identitat prestada i ho accepte. Sent aquest lloc meu, sempre serà el meu punt de vista el qui guanye... has perdut. Sort!

dimarts, 29 de maig de 2012

sentència nº1


Se me passen pel cap infinitat de coses que podries fer en este temps, mil i una, i no sé quina de totes te faria més profit, potser en una escala de l'u al deu la majoria tindrien un set. Mediocres, sí, però millor aquestes que passar els dies intentant definir qui se és i què es vol. El temps mort és això, mort, pèrdua i no torna per més que ho desitges i t'empenyes. Se'n va i després el trobaràs a faltar i te diràs... joder, quina llàstima!

Et parle en segona persona perquè no te reconec, ja no sé què s'ha fet de tu, si te vas perdre fa mesos o és que realment estàs canviant i per això estàs tan perdut. Ni te brillen els ulls ja, ni fas bona cara als matins. Sé que quan rius hi ha alguna cosa dins teu que t'està dient que encara no rius de veritat, i si te pares a pensar (que és l'unic que fas) no recordes l'última vegada que algú te va dir "te vull". No passa res, no ets l'únic. Comença a familiaritzar-te amb la teva nova amiga: Soledat. I presenta-la amb orgull als altres, no li fages cap lleig, al cap i a la fi és l´única que estarà ahi sempre.

Mentrestant, no sé, reinventa't, agafa unes sabatilles i posa't a córrer, escriu, o inverteix en crear, o en llegir, o en escoltar música i cantar, en contemplar-te a l'espill i trobar amb cura les teves millors qualitats. Inventa't un joc per viure on cada nit que tornis al llit content sumis deu punts, i restis cinc cada cop que tinguis un mal pensament. Posa't guapo i ves a vore una exposició o una peli al cine. Creu-te el que eres i les poques coses que fas, perquè així aconseguiràs tot el que vulguis quan sàpigues què és el que vols, clar.

I si això, deixa de fer com que tot està bé, perquè així no arreglaràs res.

dimecres, 23 de maig de 2012

breu retrat del desig




Ella temia que ell fos immutable. (El verb poruc d’aquesta frase és una, d’entre altres, raó per la què aquest escrit adopta un caire d’opinió individual i un toc, encara que gran i sonor, de subjectivitat conscient )

Ell, a ulls d’elles, només pel fet d’haver nascut home, ja perdia, sense voler ni haver-ho demanat, el dret a negar tot allò masculinament innat que hi havia dins seu. I si era diferent, havia de fer un sobreesforç per demostrar-ho, encara que, a ulls de sí mateix, no li convenia.

Ella, a ulls d’ells, només pel fet d’haver nascut dona, tenia el dret d’assentir la seua fragilitat i justificar qualsevol mostra de debilitat. I encara que fos diferent, havia d’alçar-se de cada caiguda més forta que abans de caure i demostrar que les seues paraules tenien un fons de raó i reivindicació. Així, en mirar-se endins, es creixia.

Ella el va trobar seductor. (Ell la va seduir i ella va ser seduïda)

Ell considerava que la sensibilitat no portava enlloc, i en el seu camí per ser o semblar més fort l’apartava amb subtils canvis de conversa, amb disfresses originals i música, quasi sempre, cantada per homes.

Ell la va trobar sexy. (Ella el provocava i ell se la volia follar)

Ella considerava el seu sisè sentit com un dels dons més preuats que tenia, i en el seu camí per ser o semblar més forta, el convidava a converses suggerents, a ballar rock i a sentir cançons, quasi sempre, cantades per dones.


Ell temia que el temps el deixés igual i ella volia restar temps del temps que ja havia viscut.
Ella tornava a caure en la desidia d’haver-se penjat, un altre cop, d’algú que no la correspondria i ell es creia un cretí.

Per a ell 250 x 45 x 60 donaven un resultat poc convincent. Ella sumava 1+1 i tenia 2.

Un dia ella i ell van quedar.

Es van trobar a la terrassa del Bar Co, nerviosos els dos. Es van fer dos petons i van seure en un racó. Ella va demanar una cervessa i ell un tallat. Ell es va liar un cigarro i ella mentre va demanar foc a la taula del costat. Quan va tornar ell ja tenia el piti a la boca i ella en va treure un del seu paquet de tabac, li va encendre a ell i després el seu.
Van fer junts la primera calada i els seus pits es van inflar i desinflar a una.
Es van relaxar.

Ella es sentia bé i va saber que ell sentia el mateix que ella.

Un gat va passar i va miolar, va passar un gos i va lladrar.

Ella, mentre bevia aquella cervessa fresca i l’escoltava parlar d’una peli d’en Haneke, se l’imaginava mossegant-li el coll lascivament, llepant-li els pits i dient-li guarrades a l’orella. Ell, mentre movia la cullereta del café, pensava en com li diria que vingués a casa després. Ella es va apartar els cabells i va deixar mig coll al descobert. Amb la llengua, es va eixugar la cervessa dels llavis. Ell, feia l’últim glop del tallat i la va imaginar fent aquell mateix gest al seu membre mentre ella li contava que no li agradaven les películes de por. Ell va haver de creuar les cames.

Va passar un cambrer i ell va demanar una cervessa, ella es va sumar.

Ella va dir - La segona ja... hauré d’anar amb compte, que a mi l’alcohol me puja molt ràpid!. Ell va riure - a veure si te tinc que portar a rastres a casa-. Ella va pensar – ja m’agradaria...- i ell es va dir- aquesta avui, cau!-.

dimarts, 20 de març de 2012

el príncep de dinamarca


  No m'espanten les xeringues! Tractava d'explicar que era valent, que hi havia coses que a la gent  l'espantaven i a ell no perquè ell havia vist coses que la gent no havia vist.
Va agafar aquell barret negre, d'ala estreta, sabia que li quedaven bé quasi tots els barrets, especialment els dies de festa. Suposaven un punt de distinció, d'atracció. També sabia que la gent se'l mirava més quan en portava un. No és que es creiés un gran "guapàs", però es creia atractiu i tenia el do de captar l'atenció sense demanar-la. Es mirà al mirall, el triomf era imminent. Seria una gran nit. Es maleí pel fet d'haver avançat aquest pensament; cada cop que propiciava una nit de diversió, acabava frustrat, i emmerdat en la seu propi desig. Ara volia no haver-ho pensat i deixar que els aconteixements es donéssin per si mateixos, per sorpresa i amb naturalitat, així és com fluia el seu jazz. Unes gotes de colònia, un d'eixos a la cartera, una última cançó i adéu. 
Pitjà, obrí, tornà a pitjar, tornà a obrir, baixà i sortí al carrer. Calor. Ja suava. Passos, més passos, una plaça, un carrer, un altre. Cap cotxe, ni cap persona, ni una ànima, només ell, el color verd i el roig. La ciutat era buida. Però no es va fer cap pregunta, només va caminar. Començà a notar la suor baixar pel coll, i l'olor del seu propi cos clavar-se entre celles i la camisa pegar-se a la panxa. Durant un micro-segon es va fer fàstic i va tenir la necessitat de dutxar-se, però no ho podia fer. Només era capaç d'articular aquell moviment, el pas. Ni alçar un braç, ni accelerar el ritme, ni ralentir-lo. Sentí que el cridaven de lluny. Jesús! Volgué dir aquella frase que el salvava de les situacions més difícils, una que va aprendre d'en Josep  i que sempre havia utilitzat per restablir la cadència apegalosa d'un mal moment. Però no li sortien les paraules, per més i molt que s'hi esforcés no podia parlar. Sssss mmsttrrrrss...i de nou ssS SSrr dddddddhe mmmmssstesss. No. No estava preocupat. Assumí tot això amb la rapidesa del vol d'un mosquit. Ho tenia, ho havia tingut i acabaria per acabar, aquell triomf si era imminent. Passaren molts passos, i els minuts, els dies i dècades. Parà. Obri els ulls i tot era blanc: ell, elles, els demés. Tots. Els tancà i ja mai pogué mirar.


dimarts, 13 de març de 2012

L'home invisible

T'estic buscant als ulls de massa gent. Estic atenta, llibreta en mà, per prendre apunts dels gestos en els que puga llegir alguna pista clara, un senyal que em diga que ja has arribat, i llavors, treure'm l'armadura i atacar el teu cor amb una espasa ben afilada, clavar-te-la fins al fons, treu-re-la, i descobrir que el dolor que sentia mentre ho feia era el meu cor travessat per la teva. Així, recíprocament ha de succeir, al més pur estil d'un conte medieval, inspirat en una cançó dels Manel. 
Espere a que aparegues entre un de tots els somriures que em creue, i val a dir que la gent amb la que em creue somriu poc, i que vaja món més trist o és que vaig de motivada per la vida. Te busque entre noms  que m'agraden i entre llistats llarguíssims  de gent anònima esperant trobar alguna dada aclaridora sobre com et dius, com ets, quin dia vas nèixer, quin horòscop, quin peu calces i si t'agraden les coses que a mi m'agraden i aque dediques el temps lliure. Però no et conec, no sé qui eres, ni d'on vens ni on vas, de fet no sé ni si existeixes.
Vaig pel carrer, per les estacions, pels aeroports, per les places de tota la geografia espanyola i també de la catalana. Trobe amants que es besen, s'abracen amb passió, es diuen adéu amb plors, es retroben (podria passar hores veient grans retrobades als aeroports, la gent és tan autèntica en eixos moments...) , el meu cap fa girs desesperats per cercar una ànima bessona, i m'imagine que passarà així: ens creuarem les mirades, sentirem un cop fort al pit, continuarem caminant, llavors, ens girarem a mirar-nos els dos alhora, somriurem, potser jo dubtaré i tu també, però en creuar la primera paraula ja no podrem fer res més que ser un. Què bonic i que poc probable. 
T'he confós amb altres persones pensant que eres tu, però els dies m'han dit que el teu era un altre estil, i que no havia arribat encara el teu torn. Per confondre't, m'he passat uns mesos pujada a la muntanya russa de les meues emocions, refent-me de caigudes tontes, mantenint-me a dalt com una campiona i tornant a caure per tonteries tontes que no he volgut, tonta de mi, passar per alt. 

T'identifique en cançons que parlen de tu, i també de mi i ja me les se totes de memòria. Cada dia, bruixa, les tararege com si t'invoqués davant meu.  He pensat fins i tot que sou vosaltres, els quatre de les cançons, a qui jo estic esperant i que no sabria per quin decidir-me si arribes el moment. I que quines coses té la vida però el fet de no estar allà quan hi éreu va fer que tot fos més especial. Sé que la meva carta no serà més que una carta més, però m'he sentit privilegiada quan us he vist llegir-me en aquella foto, quin moment més especial i irrepetible, encara que sé que hauré de confomar-me amb compartir-vos amb milers i milers de persones que com a mi feu vibrar cada volta que us escolte i posar-vos al rànking del millors amors platònics de la meua vida.

T'he intuit, però no se si eres tu. No ho deus ser perquè llavors hagués passat el que ha de passar o potser el moment s'està fent esperar per causa dels obstacles momentanis, quasi tots mentals. Potser estàs a prop i no et veig, potser eres una cara que em sona a la que no preste atenció, o un conegut de tota la vida a qui no done importància, o potser eres el millor amic d'un bon amic, o l'anònim que em mira i no es decideix a dir-me res. Potser estàs amb una altra i encara no saps que t'estic esperant ni saps que existeixo, potser eres l'home simpàtic del tren de l'altre dia, o aquell noi tan encantador que resta a l'altra banda del Mediterrani, o potser tens un fill i tenim por. Potser que puga ser que tu  i jo ens trobem i sapiguem que podem ser el que vullguem. I també potser que, com diu Esther tinc la gràcia de negar i posar pegues a tot el que es creua pel  meu camí, fruit d'escarments i lliçons ben apreses, que conste. Serà qüestió de no esperar res amb el temps. El temps... sempre el temps. Mentrestant, aquesta aventura tan de colors com és ser completament lliure resulta, com a mínim, interessant. 

diumenge, 29 de gener de 2012

Ramon i Joan

Ramon- La història de cadascú comença en el moment que tenim record dels nostres passats i de les experiències que més ens han marcat. Quan recordem i ordenem els records construim històries, les nostres. Alguns saben inventar noves vides, que no han existit mai, ni tan sols s'han paregut, però la seua història és crear la història del que els hagués agradat ser i no han pogut, potser perquè no s'han esforçat prou, o perquè han estat més còmodes veient les vides dels altres, idealitzant i inventant, culpant-se d'allò dolent que els ha passat, queixant-se, i s'han oblidat de currar, de l'esforç, de l'instint de superació, del creixement personal, de la dignitat de ser persona plena.

Joan - Ja, però no tots ho vivim igual.
 
Ramon- Hi ha qui necessita treure el "desplegable" d'experiències, adornades com un trofeu del que ells són i del que valen, i així reafirmar-se davant nostre i demostrar-nos, contràriament al que ells volen, que tenen un gran complexe d'inferioritat que dóna forma a la seua història. Podem riure, ser compasius, "sudar" olímpicament.

Joan- I tu que veus en ells?

Ramon- Jo veig el que jo no vull ser. Què vols ser tu? Cap on vas?

Joan- Uf! tinc massa coses al cap...i crec que no puc amb totes.

Ramon- No val a dir no puc, o no sé. Això són excuses. Val a baixar el ritme, a assumir bons i mals dies, a parar en sec perquè s'acaben les forces, recuperar, val a parar-se a respirar durant un temps, val a desconectar però cal tenir el cap despert per tornar a arrencar. Abandonar és de covards. I ho serà sempre. Però compte! Estic parlant d'abandonar coses o persones que realment valen la pena i ens ajuden a ser més grans. He abandonat molts cops, de vegades he abandonat sense ser conscient, i això m'ha passat factura. Vaig caure en la comoditat  i em vaig abandonar a mi mateix, i com a conseqüència em van abandonar a mi. No sóc culpable només que del que m'he fet a mi.

Joan- Quanta veritat. Jo crec que ara sóc molt fort. Aquests dies estic llegint a Killian, eixe llibre que l'any passat va ser un "superventas" i que no m'inspirava comprar només pel fet de ser un llibre tan comprat. Més que el "com" m'agrada el "què" diu al seu llibre. Killian és un lluitador amb unes cames i un cap sobrehumans, i en llegir-lo  vull la seua força. No la física, seria un poc difícil, però sí la mental, i amb ella, la física ja vindrà sola. M'agradaria per fi, ara que sóc tan fort, ser capaç de ser més fort que jo.

Ramon- I què és el que et frena?

Joan- Porte dues setmanes a tope, amb feina que ve de totes bandes i només pense en entrenar, en trobar una horeta al dia per anar-me'n a trotar Pamunt, en trobar el cap de setmana ideal per pujar per fi a Pirineus, en trobar el moment d'organitzar allò...ja queda poc. He fet dues curses en dues setmanes i necessite més, ja estic buscant la propera que em sembla encara tardarà perquè ultimament, feina, esport i més feina, curses...tot coincideix?,

Ramon- No no no. Tot no coincideix. Coincideix només allò que no has de fer, ja hauries de saber llegir a els senyals que et dóna la vida. Allò que has de fer realment i que és important per a tu, no coincideix amb res. Para't a pensar, però no pots pares de fer. Així es va construint la història, a base de fer, de ser, qui no fa res, no fa història, li la fan. La teua serà tot allò que tu vullgues que siga, la meua també.

Joan- I si en deixe alguna i m'equivoque?

Ramon- Les coses que hauràs fet, les que hauràs abandonat, les que encara tens i no penses perdre, i potser aquelles que vas abandonar i encara et preguntes per què. Tot això seràs tu. Després podràs estar orgullós del que has fet, podràs sentir els triomfs i les derrotes només si has sigut fidel a tu mateix. Vaja! si que m'he posat...profund?

Joan- Ja fa estona que estàs profund.

Ramon- Però no poden haver dubtes. O si, o no. A mitges, avui dia, no es pot fer res. Si realment val la pena, no abandones.

Joan- Ramon.

Ramon- Que?

Joan-  Gràcies tio.

dimarts, 10 de gener de 2012

Petit homenatge a la màgia o Pep tio! No habia cuerda!



Els teatres són caus de resguard, capses formigonades on guardem fragments de realitats inventades, vives i temporals. Quan els llums de la sala s'apaguen i el públic fa silenci (o no)  comença la convenció, coneguda per quasi tots els que són al públic. Ara ens toca a nosaltres, als actors, als tècnics, als dramaturgs, als directors, als regidors, als escenògrafs comunicar allò que en la vida real no podem dir d'aquesta manera, amb dues-centes cinquanta persones (com a mínim, segons conters de Pep) tots a una, mirant-nos, escoltant-nos i a voltes fins i tot entenent-nos, no és genial?. Diguem que tot això forma part de la màgia del teatre. Diguem-ho així perquè així és.

Quan Pep posa la música i s'encén el primer carrer, n'Esther i jo estem a punt. Cara a cara:

-Hem encés els micros?
-Si Esther, ja els hem encés. 
-Vés amb compte amb el cistell quan surtis... 
- Je je
-Ei! Ens hem deixat la porteta de la Torre oberta! Joder! quina putada... (encara que ella sempre identifica el moment ideal per tal que tot vagi per on ha d'anar i trobar eixe micro-segon per tancar la porteta i fer com que tot és part de l'espectacle. Ningú sap que això no estava preparat.)
- Molta merda!
- Molta merda!

Durant 50 minuts deixem de ser nosaltres per ser, a través de nosaltres, unes altres "nosaltres".

No recorde haver disfrutat tant fent bolos abans de Les Fades.

video


Jo trobe que m'ha tocat la loteria amb aquesta nena, a pesar dels rebutros i altres intimitats mútues que ara no vénen "a cuento" sento la màgia quan ella hi és. Sé que ella, quan llegirà aquesta última frase pensarà que sóc una cursi perquè la conec, ja quasi com si l'hagués parida. Conec les coses que la indignen i les seves cançons preferides. Sé qui és el seu millor amic i el seu millor amant. Ja sé quins plats són els que més li agraden i he intuit les seues pors. He provat el "cocido" que fa son pare, i he conviscut amb la tendresa de sa mare. Sé la capacitat que té per fer de qualsevol moment la paròdia més còmica de la realitat, crec que ningú me fa riure com ella. La filla de sa mare té una art que desborda, i amor! però només per a les persones privilegiades que conecten amb ella i jo, en sóc una, no és així, efectivament? Aquesta al·lota em té enamorada, i ella ho sap. L'estim com si fos ma germana. De fet, me l'emportaria dins la maleta cada cop que ens diem adéu per tenir-la ben a prop cada dia i no haver de trobar-la a faltar.

Me sap greu no haver tingut la suficient iniciativa com per poder descriure abans, o com a mínim nomenar en algun dels escrits d'este blog a aquestes persones amb les que últimament estic compartint un "quasi tot" molt gran: viatges, dinars, sopars, berenars, cervesses, pintxos, tapes, menús baratos,  bocates cars d'autopista, cafés, cigarros, croissants, teatres, pseudo-teatres, ciutats, capitals, hotelazos, hotelitos i altres llocs d'inmundícia on la gent va a dormir "por un módico precio", mitjons, crema hidratant, música, tonteries, tonteries, tonteries, tonteries i intimitat. I a pesar que ens hem hagut de menjar varios marrons junts, sobretot en Pep, mira, t'ha tocat! haber elegido "cover" i malgrat que cadascun és d'una mare, pense que després de tantes hores amb estos mallorquins sóc ja mig sobrassada. Au idò! Batuadell! Si ja trob a faltar el pamboli! 

Són lectors d'este blog, i en teoria ells estan esperant que aquest escrit parlés d'impulsos, o de dracs que desperten d'un llarg somni per amor, o de com ser irresistible i no morir en l'intent. Però d'això ja parlaré més endavant, bé, o potser no, últimament és tot tan imprevisible! No és cap declaració profunda d'intencions, ni poesia, diria que ni tan sols és literatura. Ja ho sé, hi ha bromes internes que alguns no entendreu, ho sent! però ells si ho faran, i això, encara que públic és per a ells. És un petit homentage a la feina ben feta, a la màgia dels instants teatrals que envolten els nostres viatges i a ese asunto llamado "amistad".

Vos jur que un dia d'aquests vos faré un Arròs al Forn, o dit d'una altra manera: vos estim!