Cançó muda de guerra.

-->

Al camp de batalla hi ha veus apagades que ignoren el seu poder.

Abanderats d’un mateix objectiu, antagonistes a la recerca del lloc del solista.

Sonen estratègies que polsen fuses en clau de fa.

És el so de la guerra.

La lluita del qui es creu més fort.

Hem estat mal ubicats en aquest atac etern: 

em resulta convincent el mode com me sent perdedora.

Directe a l’amic que batega.

Estic KO, però estic en peu encara.

Funcionen mans i peus... encara, 

i funciona l’entranya del cap i això és un senyal fantàstic encara.

Tinc el paladar cada dia més flexible,

i un sord batec va treient teranyines.

M’havia adormit! Només era això!...

Però tinc els ulls oberts, no?

com puc haver estat dormint amb els ulls oberts?

On dimonis he pogut aprendre aquesta estúpida pràctica... a l’escola? A casa?  On?

L’enemic s’ha crescut amb orgull i indiferència, 

s’ha fet gran amb un poder encisador, la seua arma més potent.

Desprecia les nostres hores amb  banals històries que no ens interessen però creiem el contrari.

Ha enterbolit  les veus cridant alegries efímeres,

establint jocs que semblaven innocents i han acabat per fer-nos culpables i víctimes d’haver–nos sentit estimats.

... en realitat, no m'agradria escoltar el silenci fer-se vencedor real d’aquest combat.

Qui regarà les veus seques? D’on munyiran mel les abelles si els polens s’han marcit? Qui enaltirà les seues baixeses i pintarà amb aigua blava les arrels deshidratades?

Serem buits i nous. Nous guerrillers als que omplir de promeses. Litres i litres de d’esperança beguda a coll obert, a glops de coratge.

No hi hauran vertex perquè els dits arredoniran les formes, les mans obraran com un riff obstinat en acompanyar la melodia impossible i ens beurem les cordes. Farem l’amor amb instruments de vent, i absorvirem el nèctar d’allò sublim: ser sentits.

El solo, continuarà sent una part de la peça.

Arrugues i arrels

El sinyó Vicent, tots els diumenges al matí promptet se feia un got de llet ben calenta i feia sopes amb pa d’ahir i abans d’ahir. Se posava les botes. El sinyó Vicent sentia que aquell moment del dia era prou com per donar-li una raó de ser a la seua llarga i ja avorrida existència. Agafava a Rambo, els seu rateret, el carregava a la C15, i tirava cap a l’hort. El sinyó Vicent no cultivava res allà. No tenia tomaques, ni encisams, ni cebes, ni quereguilles... Per no tindre no tenia ni una figuera, ni un trist taronger. N’havia tingut, i molts! Però el seu fill s'havia encarregat de convertir aquell hort de riqueses en un rocam pelat, preparat per a fer-se una caseta, ben arregladeta.  El senyor Joan Pastor, fill del sinyó Vicent va haver de fer-se enrere en el seu projecte de vivenda perquè havien vingut mals temps i valia més guardar, que no invertir en incerteses. Però igualment, ja era tard, i el temps havia volgut que l’hort de Vicent fos un desert, no hi quedava res d’aquell parany de lladres de “bon gènero”, irresistibles a tal aparador de qualitat hortícola. Tot del terreno, natural, sense trampes ni fumiguejos. Això és el que li venia en ment a Vicent quan conduia pel camí Artana, el vidre mig baixat, i l’airet pegant-li en el front, sonant al cassete elss grans èxits de Cecilio. Quan arribava a l’hort (per a ell no hi havia altra paraula per designar aquell lloc, encara que ara ja no ho fos) baixava de la furgoneta i es plantava allà damunt d’aquella terra erma i trista.  Tancava els ulls i revivia els anys on els  seus braços es movien amunt i avall per aquell lloc, cavant, llaurant, solcant la terra i collint els fruits de la suor i ilusions diàries. Revivia el calor del  sol al llom i les pauses necessàries per descansar la renyonada en aquella cadira de cànem que el seu bon amic Batiste, (qui sap en quin dels inferns restarà...) li va regalar. El sinyó Vicent s’alçava cada diumenge per reviure el seu passat. Havia tingut una vida feliç al costat de Maria. Maria va morir just l’any que van arrancar tota arrel d’aquella terra. Pareixia com si s’haguessin posat d’acord per deixar-lo tots a una... Vicent no volia morir, però tampoc volia viure, i entre el viure i el morir , el sí i el no, entre el dubte sempre apareixia Rambo mossegant-li els cordons de les sabates per tornar-lo al ara i al aquí, i separar-lo d’aquells pensaments inútils. Aquell gosset era la seua consciència, i l’únic ser que potser l’arribava a acceptar. No feia preguntes estúpides, ni demanava res que no fos necessari. L’acompanyava allà on anés, i amb això Vicent, ja en tenia prou. El sol es va amagar darrere un núvol i es va fer de sobte fosc. Una fiblada a la pell i un pensament fugaç: soportaria alguna pèrdua més?

La sinyó Rosario era l’alegria del carrer. Era xicoteta i fineta. No anava a missa perquè ja no creia en paraules santes ni en déus ni en retors. Feia de cada conversa una història, i escrivia des de feia anys un refranyer amb totes aquelles frases i dites que pensava que no s’havien de perdre mai amb el pas de les generacions. La sinyó Rosario era una d’aquelles persones que  calen fons dins teu i no s’obliden mai. Tenia un balcó ben florit de geranis, blancs i rojos. Sans, més sans que un gra d’all. Les dones del carrer devien preguntar-se quin era el secret per mantenir geranis amb tan de llustre, i estaven ben segures que Rosario guardava el secret  perquè era celoseta i algun do únic voldria tenir, no? Però per a Rosario no hi havia cap secret per cuidar geranis. Tot el que feia ho feia de la mateixa manera. Cosia un set i el set acabava per semblar un relleu natural del teixit, planxava un puny i el puny acabava per ser una mà amiga. Netejava casa i la pols acabava per donar-li les gràcies per haver-la deixat viure, almenys uns dies en la seua companyia, rentava els llençols i del blanc que se’n desprenia s’hagués pogut iluminar a mig veïnat. La sinyó Rosario tenia el do de fer bé tot allò que feia, el millor que sabia. Posava la seua energia en tot, fos el que fos i s’entusiasmava per res.  Les males llengües deien que de joveneta, un jove guapot amb el que s’havien de casar va haver de marxar a la guerra,  i li va demanar que l’esperara fins que tornara i que aquell homenàs no va tornar mai i que a Rosario se li’n va anar la xaveta i avui dia encara viu esperant-lo; i aquest amor que sent la fa desviure’s en tot allò que fa, així si aquell jove apareix, en qualsevol moment, (qui sap  per quins designis del destí...) ho trobarà tot just com a ella li agradaria que ell ho trobés.  Cada diumenge, mentre les dones anaven a missa,  Rosario se’n pujava cap a l’Ermita a passejar. Quan arribava allà es plantava davant la font dels peixos, tancava els ulls i recordava quan pujava a festejar cinquanta anys enrere amb aquell xiquelo. Aleshores tenia la cintura més fina, i el reflex que ara veia sobre l’aigua estava molt canviat... aquella cúa de cavall que es feia ara semblaria més bé una cúa de moneta, les dents lluentes, les mans fines... els anys no perdonen redéu! La sinyó Rosario havia tingut una vida feliç, fadrina i lliure.  L’any que Pasqual va marxar a la guerra va saber que allí havia acabat la seua curta vida en parella, perquè així ho va sentir, perquè no volia que cap home nou borrés de la seua memòria el pas que Pasqual havia deixat. Volia allò per sempre, encara que fos només un pensament. Pasqual vivia en ella i cada dia li havia donat forces per ser feliç. No volia res més, ni convivències difícils, ni amors truncats.  Rosario no volia morir, però tampoc volia viure molt més. Estava cansada ja, havia fet tot el que pensava que havia de fer en aquesta vida.  I entre el viure i el morir, el sí i el no, entre el dubte, cap gos va venir a mossegar-li les sabates. Una fiblada a la pell, es va mirar en l’aigua de la font i sobre el peixos va aparéixer al seu costat el reflex de Pasqual que la va tornar a l’ara i a l’aquí. Des de darrere la va abraçar. Ella va girar el cap i va besar a l’aire a un ningú. Pasqual li va dir, tornem a casa? I agafats de la mà van fer camí.

Estimats reis mags,

des d’ací sent el remor dels xiquets a la plaça cantant el Tirorí, i quasi se’m passa que tenia una carta pendent, com cada any, per a vosaltres, il·lustríssimes magestats! Ja deveu tenir la  mosca en l’orella i mig somriure pícar pensant: “ a veure què demana aquesta este any” . No us penseu eh!  Que la mosca, jo també la tinc amb vosaltres, l’any passat la carta anava molt plena, ja ho sé ja... No sé si a vostés això els va semblar massa egoista per la meva part, o van considerar que vaig abusar de la confiança reial. El fet és que encara estic esperant algun dels meus regals de l’any passat i porte un temps pensant en com dir-los d’una manera suau que no estic massa d’acord amb això. Ja saben de que els parle no?

Que com m’he portat?...  jejeje... ai! no sé perquè m’entra el riure quan em demaneu això...  jo també els podria fer a vostés, estimades i benvolgudes eminències ,la mateixa pregunta, que sembla que són "suret" i no paguen vostés els seus errors pel simple fet d’haver nascut amb sang blava. Ja ho podrien haver deduit vostés com m’he portat jo, després del que els he dit.  M’he portat regular, clar està.  Ben regular. Regularment bé. Regular en el cas que portar-se bé fos ser fidel a una mateixa, als seus principis i sentiments i portar-se mal deixar-se anar per tot allò extern sense una motivació viva ni clara ni justificada. És difícil portar-se bé del tot senyors reis, oi que si? Pareix que periòdicament la temptació que apareix en forma de  deixadesa es presenta per fer-nos amiga seva, i també a la vegada, per posar a prova la nostra fortalesa front a la seva falsa comoditat.  Quin perill aquesta!! A més coneixes a una i després van venint les seues amigues, l’apatia, la indiferència... i al final la ignorància.  Pareix  que la nostra identitat i l’autenticitat hagen de ser demostrades cada dia, i no totes les persones sabem com es fa això amb asertivitat, se’ns va oblidant o potser ningú ens ha ensenyat mai.

Per això aquest any, el que els demane a vostés, reis que veniu de l’Orient, és una maneta amiga. En aquest cas tres, una per rei, o sis, depen com es mire, (quan més sucre més dolç, no?) no m’agradaria tampoc abusar de la seua bona intenció senyors monarques, a pesar que crec que l’any passat no van acabar vostés d’entendre tot allò que els vaig demanar... no estaria jo ara així, ni aquí. Se van fotre vostés tots els polvorons, l’ampolla de mistela sencereta, van deixar el menjador fet una porquera, mare meua! Me van portar carbó!!!! I no del dolç!! Què cabr... Encara estic intentant desxifrar el perquè. I a sobre, juraria, que el cendrer de casa meva estava ple de burilletes d’alguna sospitosa substància de la que no descriuré el color ni l’olor per no destapar el seu costat més atrevit. (Què passaria si el món ara imaginés la idea, senyories, que els camells que els acompanyaven, potser no eren animals?) Estic disposta a guardar-los el secret si vostés aquest any s’encomanen de veres a la meua petició que és ben senzilla: una ajuda materialitzada en una corona com les vostres. Sí, sí, vull una corona de reina. De reina de la meua vida, amb tots els privilegis que això comporta i també la seguretat que se’n deriva.

Aquest any he pensat molt, massa... He anat a dormir moltes nits amb mal de cap i m’he aixecat amb mal de cor, i sóc conscient que un mal és generador de l’altre. Comence a cansar-me de tenir fred als peus i el nas  i el cul congelats. Comence a cansar-me de trobar-me amb la por dels demés i amb la meua mateixa, pareix que xucla massa energia això i no estan els temps com per desaprofitar o perdre oportunitats en cap dels aspectes de la vida, no és així senyors reis?  La corona ha d’evitar que la por entre i que surti la que ja està dins.

Faré una petició-conseqüència i directa a Baltasar, que és el meu rei. Li diré a l’orelleta i en veu baixa,  que la visita de l’amor, continua sent esporàdica, però aquesta vegada l’amenaçaré amb un punxonet al cul, i cada vegada que m’envie falses esperances, senyor moreno de pell, pense anar a per vosté i fer-lo cridar ai! allà on estiga, ja està bé de tonteries, jocs adolescents i mentiretes, no no i no.  Li vaig demanar l’original i està sent tant complicat... He estat escalfant per al gran salt, i he hagut de desisitir magestat, no podria vosté posar-me una alerta, així amb dos llumenetes, una verda i una roja, que vagen donant pas o aturant-lo segons hagen de sortir les coses? Se pot això del semàfor de l’ànima? Se pot? Creu vosté, rei tercer de dubtós ordre, que podria anar venint a substituir al meu fantasiós i innocent alter ego? Creu vosté que podria fer-ho més fàcil del que és, sense dolor ni efectes secundaris?  Creu vosté que amb la corona posada seré capaç de veure tot amb més claredat?? I podria ser una corona per a cadascú dels que m’envolten per que ells també tinguen el do de la clarividència i així no embolicar-nos ni confondre’ns els uns als altres ni crear-nos malestars? Podria ser Baltasar? Podria???

Bé, va sent hora ja... crec haver estat clara en la meva carta, ja veuen que no és tant com demane, algo tinc ja... només una espenteta redéu! Mira que són “agarrats”! Trobareu casa meva molt fàcil, deixaré la llum encesa i us esperaré al sofà. Aquest any vull assegurar-me que ho heu entés bé, i per això parlarem cara-cara-cara a cara, comprovar que la corona no és falsa i si això després ja ens pegarem la festa junts, així com ho fan els de les cases reials... Cada cosa al seu temps, veritat magestats?

Ansiosa, us espera, Anna.

Et faré de fira, pare.

Correria l’any 81, quan un senyor amb barba i bigot, rebeca de llana i ulleres grans, va escriure el que aquí baix llegireu. Avui, deprés de trenta un anys, i des de ja fa temps me’l sé de memòria de tantes vegades com l’he llegit. Hi ha una raó essencial pel que passa això: l’autor és Enric Dobón i ara us diré, ben contenta, que jo, sóc l’Anna del títol, la seua filla.

.

Cançó per a Anna

Et cantaré poemes sense fi

mentre la nit arriba i desaprens

gemecs i plors,

i et mostraré roselles

que niuen amb tristesa

al meu jardí.

I em faré trobador

del teu somriure,

de mil rialles distretes i amples,

t'oferiré la infinitud del cel:

ai, les fosques raons

del nostre viure!

I des dels cims d'estàtica mirada,

interrogant,

em cerques senzills mots...

...que no vull curullar-te els ulls

de maules.

I al si del teu somriure inacabable

m'oblide, vell joglar,

de les paraules.

És una llàstima no tenir records dels meus primers anys de vida, m’hagués agradat ser conscient en aquell present de les paraules que un dia vas dedicar per a mi, del dia que et vas sentar a escriure-les, dels raigs d’inspiració que devien iluminar els teus ulls quan em miraves, i del moment en que vas decidir que aquesta cançó ja estava acabada. En aquell moment, ni tu  i menys jo, no podiem imaginar com passarien els anys que s’han desplegat l’un darrere l’altre, sense pietat, ràpids alguns, alguns inacabables i també altres que hem decidit deixar en l’oblit.

Però si tanque els ulls, una fila d’imatges teves passen a ritme de “clic” pel meu front. Imatges en les que estem els dos, tu i jo, el “barbut” i la “cames tortes”, el professor i l’alumna, l’excel·lent i la mediocre, el pallasso i la pallassa, la poesia i la prosa, la melodia i l’acompanyament. Sóc involuntariament generosa quan parle de tu, no hi ha remei! És com si tu parlares de Juan Ramón Jiménez, admiracions nates.

Abans que jo nasqués tu ja tenies una vida, una de feta i formada. Ja tenies una filla. Després vaig venir jo qui sap per quines raons circumstancials, i després el xiquet al que vas posar el teu nom per deixar constància de la teva existència en aquest món curt de temps i llarg de falta d’humanitat. Tenies una vida i en cinc anys vas passar a tenir-ne quatre de vides. Tres fills, cadascun amb les seues coses, les ninetes dels teus ulls, els tres infants, mosqueters, la teua descendència, la teua sang. 

Amb tu hem viatjat a les Alemanyes, a les Catalunyes, les Xàtives i les Gandies,  alacantins ens han descobert menjant el nostre primer gofre de xocolate i el Penyal d’Ifac ens ha fet de fons de postal. Hem fet equil·librisme per l’aqueducte de Segòvia, hem escoltat els cants gregorians a Sòria, i hem contemplat la grandiositat de la Catedral de Burgos menjant-nos un gelat. Hem hagut de fugir corrents dels perills de la natura sota una tenda de campanya, tocant França, just a la frontera del teu país petit. Hem vist els Pirineus i hem claudicat com a turistes sota la imatge d’un Pantocrator a la Vall de Boí.  

Amb tu hem aprés “que bonito es Badalona” i que “hoy puede ser un gran dia”,  a pesar “que el camí fa pujada i me’n vaig a peu”.  Ens hem dit “Torna aviat” molts cops, quan t’hem trobat a faltar, i hem acabat per entendre que “ Res no és mesquí

                                         Ni cap hora és isarda

                                         Ni és fosca la ventura de la nit”.

Tal dia com avui, dia de Santa Caterina, vas nàixer. Com a bona filla, he optat per fer-te de fira jo a tu aquesta vegada, d’una manera diferent.

Aquest post és per un dels meus fidels seguidors i per a l’única  persona que de tant en tant em diu que hauria d’escriure més i així m’anima a mantenir viu aquest blog. Avui que fa vint anys que dius” fa vint anys que tinc vint anys”, pare, això és el meu petit homenatge per haver-me frenat de la fatal caiguda pel forat de l’escala d’un sisé pis i per haver tret aquell mosquit que va decidir clavar-se dins meu mentre Enric i jo feiem el ganso. Aquell qui et salva la vida és el teu heroi? No és retòrica aquesta pregunta.

Tu em vas cantar les cançons més boniques per calmar les meues pors,

I jo he fet de la por la més odiada de les meues enemigues,

Tu ja sabies com funcionaven els mecanismes de l’amor,

I jo he anat descobrint-los, com havia de ser, sota el teu esguard latent.

Tu et vas declarar trobador del meu somriure,

I jo he fet del meu somriure una constant de vida, buscada i treballada. 

I és cert, sempre que estem junts el meu cor somriu.

Tu em vas oferir  la infinitud del cel,

I jo, he volat, pare, el més alt que he pogut, ja saps, pamunt! I en cada caiguda he anat decobrint quines eren aquelles fosques raons del nostre viure de les que parlaves.

He estat als alts cims nevats del Marroc, des d’allà he pogut tenir una altra mirada i m’he fet tantes preguntes! No he sabut respondre-les amb senzillesa encara, estic aprenent, vaig creixent, a dies encara em sent una nena i voldria tornar a ser petita i que m’engronsares fent non-non.

Tu oblidaves les paraules per mi, vell joglar, i curiosament jo he fet de la joglaresca un mode de subsistència.

Eres el meu pare favorit, i no és perquè no en tinga cap altre. Podria tenir un pare perfecte però em va tocar un pare poeta (quina frase tan graciosa!) i  a tu t’ha tocat una filla aspirant a escriptora que creu haver heretat algun do “Dobón” dels mots escrits.  Sempre he pensat que formem un bon tàndem i com diria algun desfassat monarca “me llena de orgullo y satisfacción”.

Espere que aquesta nova etapa que ara comença siga plena de fruits literaris, nous i madurs. Seria genial.

Moltes felicitats.

T’estime pare.

transparències

És un engendre i va prenents formes suggerents. Dins les vísceres. Bategant, a ritmes orientals. Fusiona monstres i papallones colorides, recull la sang calenta que corre per dins, densament i espesa, i arrastra amb cadència als mals esperits que com a obstacles tenen una vida efímera.

És un sacseig enèrgic, una crida d’atenció que vol despertar la veu dormida. Però té un caire anunciador: apareixeran els primers símptomes de plenitut. La confiança serà descrita amb tres adjectius. Cega, amable i transparent.

Són suficients tres adjectius per descriure una sensació?

He rellegit a Papasseit i he sentit una passió etèrea a l’aire del menjador. Me bat el cor amb força i no sé ben bé si sóc valenta o sóc covard.

                                                                                 Botons de foc al cor

                                                                                 La fiblada d’amor-

                                                                                 Però els déus s’hi tatuaven.

- De vegades m’agradaria enviar-te a la merda.

- A mi?

- A tu! A qui sinò? Veus algú més aquí?

- Passes massa temps sola. No veus que estic aquí com a contrapunt? ...per fer-te companyia.

- Aquí la única que és de carn i ossos sóc jo. Qui és llavors més real de les dues?

- Tranquil·la, quan menys ho esperes, desapareixeré.

No ho va fer, convivim dia a dia. Jo sóc de l’avantguarda i ella s’ha quedat amb Julieta, mantenim una relació estreta i ella em dóna via lliure els dies més certs. Dormim juntes quan somiem, i en despertar ella està sempre tan activa i jo tan clapada que els matins són guerres domèstiques entre llençols i passadissos sense estufes. 

Però ella vibra. Vibra quan prenem café, i quan pensem en els altres. Vibra per dir-me que avui cal plasmar les coses necessàries i vibra per dir-me que el resultat ha de ser convincent.

Jo crec que no hi ha un verb més perfecte que aquest. 

Escalfament al salt.

Crec que va ser just fa tres dies, navegant per aquests llocs on fàcilment una es perd, vaig llegir una frase que deia algo com que la vida era massa curta com per perdre el temps amb indirectes. La veritat és que no recorde si era d’algun autor concret, cosa que me sap greu pel senyor o senyora il·luminats i per no donar-li tot el valor que hauria de tenir. Però el fet, és que l’oració que va pregonar el senyor o senyora decidits o el senyor o senyora que tenien el desig de ser-ho, me va passejant pel cap i pel cos, graciosament, com si fos una formiga que corre per la pell i va fent cosquerelles.

La subtil línia entre dir-te o no dir-te el que em passa amb tu pot semblar una xorrada, una tonteria, un doi, una parida. Però a mi m’hi va la integritat.

Me demane a mi mateixa si les idees que em faig són certes o és tot fruit de la meva fantasia, aquesta que amigablement i amb molt bona intenció m’ha fet ballar i volar en innumerables ocasions però també la mateixa que estrepitosament, m’ha fet caure per l’abisme més d’un cop.

Sé que he perdut la innocència però encara tinc dret a montar-me le meves pròpies pel·lícules i imaginar com serien les coses si això, o què passaria si allò altre, o preguntar-me si aquella intuició que tinc és tan certa com ho és aquest mateix instant. De nens grans està el món ple i jugar al desig és una qüestió de supervivència bàsica que amplia les motivacions però també la fa sentir-se a una, de tant en tant, molt sola. 

No estic esperant cap moment oportú, però si una senyal, alguna una mica més clara per no dir evident, que acabe per convertir-me en còmplice del senyor o senyora decidits que un dia van apreciar el seu present. Just en el moment que aquesta apareixerà, em llançaré de cap a la piscina, esteu avisats.

I si la cosa no va bé, amics, sempre podrem riure del moment.

D'amics i estiu

Un amic em va avisar que no era fàcil conviure amb un mateix, però jo no acabava de trobar-li el significat a aquest avís fins aquest estiu. M’ho deia perquè ell  ho havia patit a les seves carns, i encara que més jove tenia la saviesa de la soledat que es palpa a una casa buida de companyia i l’experiència d’haver patit en poc de temps més del que qualsevol altra persona seria capaç d’aguantar.  Els pals  que s’havia emportat, l’havien fet desenvolupar una ment quasi superdotada i incontrolable, una paradoxa massa complexa per entendre des de fora, una sensibilitat fervent, una empatia descol·locadora i un gust per tot allò anacrònic i passat, és a dir, una por evident per tot allò nou i present.

Les seves cicatrius van minvant amb els dies, molt poc a poc però cada dia un xic més. Arribarà, i haurà de ser inesperat, el moment en que es tornarà a mirar a l’espill i es reconeixerà com és, i se posarà content, i eixe dia me trucarà per telèfon i m’ho dirà, i els dos ens sentirem una mica menys sols.

 

Aquest amic, al que he intentat fer veure certes coses, m’ha fet veure a mi, potser inconscientment, que quan més senzilles són les coses, més bonica és l’existència i que com va dir algun dia algun o alguna gran filòsofa: “menos es más”.

Ara, avui mateix, aquí davant aquesta pantalla que cada dia em sembla més gran i més poc transportable, em dibuixe i me sent com un caragol carregat allà on va amb la closca plena de poques coses materials, tan necessàries com prescindibles, i d’un munt de pensaments desordenats i dispars. Sóc un bitxo que no té una llar fixa, que roda d’aquí cap allà buscant no sap ben bé el què, potser un lloc al que per fi pugui anomenar “casa meva”.

He conegut gent meravellosa aquest estiu i he conegut més als que pensava que ja coneixia i ells també ho han fet amb mi. He anat deixant rastre sobre la gent per allà on he passat, i totes aquestes persones han deixat rastre en mi, potser una petjada efímera que avui està present i que amb els dies s’anirà esvaint fins que ens tornarem a trobar i  reviurem els moments més significatius, o direm en veu alta aquella frase que es va convertir en mítica i ja teniem oblidada, o en silenci recordarem aquella sensació de llibertat que vam viure sota les aigües transparents d’una platja paradisíaca. 

Revisarem antigues fotos i, estant junts, els uns davant els altres, enyorarem com érem i intentarem fer reviure aquella espurna de juventut que generava energia amb el sol de l’estiu i regalava màgia a la llum de la lluna. Ens sentirem una mica més vells i potser una mica més sols.

Duc uns dies donant-li voltes a una cosa que em va contar fa molt poc un amic. És un esquema visual que un psicòleg va utilitzar com a teràpia amb ell. Imagina’t dos cercles. El número 1 i el número 2. El número 1 és el teu cercle, en el que tu hi vius i t’hi mous, el més important i en ell hi han d’estar les persones que tu consideres més importants a la teva vida, independentment de si són amics, germans, mares, companys de feina... i el 2n cercle és secundari i allà hi has de posar a la gent que resta, la que realment no t’importa ni fa néixer en tu cap sentiment positiu d’intercanvi. En el seu moment, mentre m’ho explicava, no hi vaig caure, però em resulta, si més no, un exercici de valentia que hauria de fer tota persona per evitar convencions culturals sense sentit ni encadenaments emocionals com, per exemple, obligar-se a estimar a una mare, només pel fet de ser mare, i tenir una relació tan tòxica com poc productiva (mamà, no et preocupes, no és el cas, t’estime molt).  A més, pense que aquest mateix exercici és transportable a les prioritats que en posem a les nostres vides, les coses que són realments importants i les que no. Per què no tots ens atrevim ser com som? I el més difícil, per què hauria de sentir-me culpable per abandonar aquest tipus de relació o cosa, si el fet d’abandonar-la em fa bé? Cada dia entenc un poc més lo important que és la educació i la llibertat i el mal que fa el borreguisme. Ara, qui no surt del ramat és per por, i si algun dia et planteges que ha passat amb el que havies somiat, els Agraviats ho diuen ben clar “ara no et queixes, tu t’ho has buscat”.

Qui té un amic té un tresor, això és ben cert, però qui en té 10 té una vida plena. En aquests dies de calor suorosa en que l’únic que ve de gust és submergir-se en aigua fresca i el que menys beure’s un xocolate calent, pense en tot això. He tingut (i ho dic en passat perquè considere que l’estiu ja està acabant) un juny creatiu i un juliol tímid. Però el senyor agost de 2012, m’ha regalat un sac d’emocions de totes les classes i colors que m’han deixat ben trastocada, tant, que ara no sé si sabré tornar a la normalitat, més que res perquè fa un any que no en tinc i no sé quina és ni si en vull una de normalitat. Així que ara, que comença un nou curs, m’he proposat ser fidel a una nova filosofia que poc a poc es va estenent  descarada entre els cercles de la gent autèntica. No és cap tonteria encara que a primera vista semble algo còmic, ja sabem que en el fons de la comicitat s'amaguen coses molt viscerals, almenys per a mi i crec que també per al qui un dia, tocat per la gràcia divina i la poca vergonya que el caracteritza va vaticinar un nou mode de comportar-se amb la vida “Sin retén”.

Pense que, a uns quants, no us vindria malament.