dilluns, 30 d’agost de 2010

La Marxa dels 3 Pics

En acabar de treballar, dissabte 28, tenia a Lluís esperant-me... Anem cap a Navàs. Ens hem apuntat a una cursa. Allà vas, Navàs!

"La MARXA DELS TRES PICS és un circuit a l’entorn del poble de Navàs, que ens porta als punts més elevats del seu voltant (pic Sant Genís 565 m, pic de l’Àguila 530 m i pic Lladó 405 m). S’ha de fer en menys de quatre hores. Aquest fet constitueix un bon repte personal per a cada participant, la qual cosa, de ben segur, motivarà més d’un (CORRE, CORRE QUE ES FA FOSC !!!). El recorregut és de 21,1 km, gairebé com una mitja marató; el desnivell acumulat en positiu i negatiu és de 1.630 m. i teniu garantides tres hores abans no es faci fosc."

Jo anava ben confiada. A pesar de la calor de l'estiu i les poques hores de les que disposava, considerava que havia sortit prou a entrenar, almenys per a mantindre'm en forma. Així que jo i la meua il·lusió vam pujar al cotxe de Lluís amb moltes ganes d'arribar a Navàs.
Les xiques eixim abans. Per què? Encara no ho acabe d'entendre ni m'agrada aquesta disposició del temps segons el génere. Al final t'acaben passant tots els tios (o quasi tots) i acabes per desmoralitzar-te o estressar-te: que és el que em va passar a mi. 


Vaig eixir rapideta,  i a la primera pujada amb tot el sol de cara, ja se me va ficar el geni de canto. Vaig anar "aufegaeta" pamunt, i quan vaig arribar a dalt no podia ni parlar: que alli hi havia un tio que segur que va pensar: ui, esta ja no pot més... i tenia raó. Així de cansada, a la primera baixada (me ha salido un pareado) me vaig pegar un "entortilló"al turmell que me va fer vore les estrelles, i ahi, just en eixe moment, pensant en la mala sort que tinc va aparéixer el primer tio de la carrera. Ole ole, vaja presentació que li faré, jo ací tota coixa... Anava ràpid, lleugeret, com si fos un bambi pel bosc. Me va dir algo que no vaig entendre (clar, portava Negu Gorriak a tota ostia en els cascs) i va continuar el seu camí. A partir d'eixe moment tot era un passar de tios corrents com si fóra allò una cursa... ah!... que era una cursa! Ai Anna quin cap, enseguida te despistes! Quan vaig arribar al tercer control en una de les meues "collaes" per veure qui ve darrere, jeje, va aparéixer la gacela de Borriol, el xiquet de la muntanya, el casporro de Lluís. Ooohh!!! Que bé!! Almenys una cara coneguda!! Segur que me dóna ànims i forces per a la segona pujada. Però no!! Va ser millor!!! Que dius? que estàs cansat? que encara no t'has recuperat del teu 2n Anoia Bike Tour? Que te notes les cames cansades?? Bé, és que encara no fa 4 dies que ho vas fer... Ahi vaig vore que Lluís també és humà, i que també es cansa, jeje. Que dius? que te quedes en mi tota la cursa? en serio? IUJUUUUUUUU!!!!  Uau, la veritat és que s'agraeix molt la companyia, i més quan u està desanimat. En companyia sembla que l'esforç es veu recompensat immediatament. Si l'altre et dóna ànims la grandiositat dels dolors de l'esforç i dels mals de cap es minoritza. Quan u va sol, tot això s'ho menja ell mateix i és més difícil de portar. Així que xino-xano nem fent camí. Però jo vaig a menys: me fa mal el turmell, i al primer "entortilló" vaig sumant 3 més. No sé que em passa: me desconcentre molt. Sobretot quan estic més animada. Entre les tonteries que fa Lluís i les moniatades que fem entre els dos els turmells me van fent figa, però hi ha un moment que m'ho estic passant bé. Altres moments no tant. Lluís, que no me retiraré i punt? Al seu no contundent ja no faig més propostes derrotistes i m'aguante tots els mals i valenta, vaig tirant.
És curiós, cada cursa que faig, sempre hi ha un moment crític en què pense:  però per què collons estic jo ací? qui me mana a mi ficar-me en estos merders? La veritat és que me fique jo sola, i al final, quan arribe a meta se'm transformen els maldecaps en satisfacció, i els dolors me donen la seguretat que, un cop més, m'he superat a mi mateixa i m'he fet un poquet més forta.
Gràcies a la companyia que vaig tenir, i també a les meues cames corredores, també ho he de dir, vaig arribar a meta en 2h26. Uauuuuuu! El casporrin va tardar un quart d'hora menys, clar! Per a mi això és un "tiempazo". Així que a pesar de que ara me fan mal els turmells estic "amuntó contenta". I per a més inri, en 6 dies comence les VACANCES!! Què més puc demanar?