dijous, 18 d’octubre de 2012

Escalfament al salt.

Crec que va ser just fa tres dies, navegant per aquests llocs on fàcilment una es perd, vaig llegir una frase que deia algo com que la vida era massa curta com per perdre el temps amb indirectes. La veritat és que no recorde si era d’algun autor concret, cosa que me sap greu pel senyor o senyora il·luminats i per no donar-li tot el valor que hauria de tenir. Però el fet, és que l’oració que va pregonar el senyor o senyora decidits o el senyor o senyora que tenien el desig de ser-ho, me va passejant pel cap i pel cos, graciosament, com si fos una formiga que corre per la pell i va fent cosquerelles.

La subtil línia entre dir-te o no dir-te el que em passa amb tu pot semblar una xorrada, una tonteria, un doi, una parida. Però a mi m’hi va la integritat.
Me demane a mi mateixa si les idees que em faig són certes o és tot fruit de la meva fantasia, aquesta que amigablement i amb molt bona intenció m’ha fet ballar i volar en innumerables ocasions però també la mateixa que estrepitosament, m’ha fet caure per l’abisme més d’un cop.

Sé que he perdut la innocència però encara tinc dret a montar-me le meves pròpies pel·lícules i imaginar com serien les coses si això, o què passaria si allò altre, o preguntar-me si aquella intuició que tinc és tan certa com ho és aquest mateix instant. De nens grans està el món ple i jugar al desig és una qüestió de supervivència bàsica que amplia les motivacions però també la fa sentir-se a una, de tant en tant, molt sola. 

No estic esperant cap moment oportú, però si una senyal, alguna una mica més clara per no dir evident, que acabe per convertir-me en còmplice del senyor o senyora decidits que un dia van apreciar el seu present. Just en el moment que aquesta apareixerà, em llançaré de cap a la piscina, esteu avisats.



I si la cosa no va bé, amics, sempre podrem riure del moment.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada