Ramon i Joan

Ramon- La història de cadascú comença en el moment que tenim record dels nostres passats i de les experiències que més ens han marcat. Quan recordem i ordenem els records construim històries, les nostres. Alguns saben inventar noves vides, que no han existit mai, ni tan sols s'han paregut, però la seua història és crear la història del que els hagués agradat ser i no han pogut, potser perquè no s'han esforçat prou, o perquè han estat més còmodes veient les vides dels altres, idealitzant i inventant, culpant-se d'allò dolent que els ha passat, queixant-se, i s'han oblidat de currar, de l'esforç, de l'instint de superació, del creixement personal, de la dignitat de ser persona plena.

Joan - Ja, però no tots ho vivim igual.
 
Ramon- Hi ha qui necessita treure el "desplegable" d'experiències, adornades com un trofeu del que ells són i del que valen, i així reafirmar-se davant nostre i demostrar-nos, contràriament al que ells volen, que tenen un gran complexe d'inferioritat que dóna forma a la seua història. Podem riure, ser compasius, "sudar" olímpicament.

Joan- I tu que veus en ells?

Ramon- Jo veig el que jo no vull ser. Què vols ser tu? Cap on vas?

Joan- Uf! tinc massa coses al cap...i crec que no puc amb totes.

Ramon- No val a dir no puc, o no sé. Això són excuses. Val a baixar el ritme, a assumir bons i mals dies, a parar en sec perquè s'acaben les forces, recuperar, val a parar-se a respirar durant un temps, val a desconectar però cal tenir el cap despert per tornar a arrencar. Abandonar és de covards. I ho serà sempre. Però compte! Estic parlant d'abandonar coses o persones que realment valen la pena i ens ajuden a ser més grans. He abandonat molts cops, de vegades he abandonat sense ser conscient, i això m'ha passat factura. Vaig caure en la comoditat  i em vaig abandonar a mi mateix, i com a conseqüència em van abandonar a mi. No sóc culpable només que del que m'he fet a mi.

Joan- Quanta veritat. Jo crec que ara sóc molt fort. Aquests dies estic llegint a Killian, eixe llibre que l'any passat va ser un "superventas" i que no m'inspirava comprar només pel fet de ser un llibre tan comprat. Més que el "com" m'agrada el "què" diu al seu llibre. Killian és un lluitador amb unes cames i un cap sobrehumans, i en llegir-lo  vull la seua força. No la física, seria un poc difícil, però sí la mental, i amb ella, la física ja vindrà sola. M'agradaria per fi, ara que sóc tan fort, ser capaç de ser més fort que jo.

Ramon- I què és el que et frena?

Joan- Porte dues setmanes a tope, amb feina que ve de totes bandes i només pense en entrenar, en trobar una horeta al dia per anar-me'n a trotar Pamunt, en trobar el cap de setmana ideal per pujar per fi a Pirineus, en trobar el moment d'organitzar allò...ja queda poc. He fet dues curses en dues setmanes i necessite més, ja estic buscant la propera que em sembla encara tardarà perquè ultimament, feina, esport i més feina, curses...tot coincideix?,

Ramon- No no no. Tot no coincideix. Coincideix només allò que no has de fer, ja hauries de saber llegir a els senyals que et dóna la vida. Allò que has de fer realment i que és important per a tu, no coincideix amb res. Para't a pensar, però no pots pares de fer. Així es va construint la història, a base de fer, de ser, qui no fa res, no fa història, li la fan. La teua serà tot allò que tu vullgues que siga, la meua també.

Joan- I si en deixe alguna i m'equivoque?

Ramon- Les coses que hauràs fet, les que hauràs abandonat, les que encara tens i no penses perdre, i potser aquelles que vas abandonar i encara et preguntes per què. Tot això seràs tu. Després podràs estar orgullós del que has fet, podràs sentir els triomfs i les derrotes només si has sigut fidel a tu mateix. Vaja! si que m'he posat...profund?

Joan- Ja fa estona que estàs profund.

Ramon- Però no poden haver dubtes. O si, o no. A mitges, avui dia, no es pot fer res. Si realment val la pena, no abandones.

Joan- Ramon.

Ramon- Que?

Joan-  Gràcies tio.