dimarts, 29 de maig de 2012

sentència nº1


Se me passen pel cap infinitat de coses que podries fer en este temps, mil i una, i no sé quina de totes te faria més profit, potser en una escala de l'u al deu la majoria tindrien un set. Mediocres, sí, però millor aquestes que passar els dies intentant definir qui se és i què es vol. El temps mort és això, mort, pèrdua i no torna per més que ho desitges i t'empenyes. Se'n va i després el trobaràs a faltar i te diràs... joder, quina llàstima!

Et parle en segona persona perquè no te reconec, ja no sé què s'ha fet de tu, si te vas perdre fa mesos o és que realment estàs canviant i per això estàs tan perdut. Ni te brillen els ulls ja, ni fas bona cara als matins. Sé que quan rius hi ha alguna cosa dins teu que t'està dient que encara no rius de veritat, i si te pares a pensar (que és l'unic que fas) no recordes l'última vegada que algú te va dir "te vull". No passa res, no ets l'únic. Comença a familiaritzar-te amb la teva nova amiga: Soledat. I presenta-la amb orgull als altres, no li fages cap lleig, al cap i a la fi és l´única que estarà ahi sempre.

Mentrestant, no sé, reinventa't, agafa unes sabatilles i posa't a córrer, escriu, o inverteix en crear, o en llegir, o en escoltar música i cantar, en contemplar-te a l'espill i trobar amb cura les teves millors qualitats. Inventa't un joc per viure on cada nit que tornis al llit content sumis deu punts, i restis cinc cada cop que tinguis un mal pensament. Posa't guapo i ves a vore una exposició o una peli al cine. Creu-te el que eres i les poques coses que fas, perquè així aconseguiràs tot el que vulguis quan sàpigues què és el que vols, clar.

I si això, deixa de fer com que tot està bé, perquè així no arreglaràs res.

dimecres, 23 de maig de 2012

breu retrat del desig




Ella temia que ell fos immutable. (El verb poruc d’aquesta frase és una, d’entre altres, raó per la què aquest escrit adopta un caire d’opinió individual i un toc, encara que gran i sonor, de subjectivitat conscient )

Ell, a ulls d’elles, només pel fet d’haver nascut home, ja perdia, sense voler ni haver-ho demanat, el dret a negar tot allò masculinament innat que hi havia dins seu. I si era diferent, havia de fer un sobreesforç per demostrar-ho, encara que, a ulls de sí mateix, no li convenia.

Ella, a ulls d’ells, només pel fet d’haver nascut dona, tenia el dret d’assentir la seua fragilitat i justificar qualsevol mostra de debilitat. I encara que fos diferent, havia d’alçar-se de cada caiguda més forta que abans de caure i demostrar que les seues paraules tenien un fons de raó i reivindicació. Així, en mirar-se endins, es creixia.

Ella el va trobar seductor. (Ell la va seduir i ella va ser seduïda)

Ell considerava que la sensibilitat no portava enlloc, i en el seu camí per ser o semblar més fort l’apartava amb subtils canvis de conversa, amb disfresses originals i música, quasi sempre, cantada per homes.

Ell la va trobar sexy. (Ella el provocava i ell se la volia follar)

Ella considerava el seu sisè sentit com un dels dons més preuats que tenia, i en el seu camí per ser o semblar més forta, el convidava a converses suggerents, a ballar rock i a sentir cançons, quasi sempre, cantades per dones.


Ell temia que el temps el deixés igual i ella volia restar temps del temps que ja havia viscut.
Ella tornava a caure en la desidia d’haver-se penjat, un altre cop, d’algú que no la correspondria i ell es creia un cretí.

Per a ell 250 x 45 x 60 donaven un resultat poc convincent. Ella sumava 1+1 i tenia 2.

Un dia ella i ell van quedar.

Es van trobar a la terrassa del Bar Co, nerviosos els dos. Es van fer dos petons i van seure en un racó. Ella va demanar una cervessa i ell un tallat. Ell es va liar un cigarro i ella mentre va demanar foc a la taula del costat. Quan va tornar ell ja tenia el piti a la boca i ella en va treure un del seu paquet de tabac, li va encendre a ell i després el seu.
Van fer junts la primera calada i els seus pits es van inflar i desinflar a una.
Es van relaxar.

Ella es sentia bé i va saber que ell sentia el mateix que ella.

Un gat va passar i va miolar, va passar un gos i va lladrar.

Ella, mentre bevia aquella cervessa fresca i l’escoltava parlar d’una peli d’en Haneke, se l’imaginava mossegant-li el coll lascivament, llepant-li els pits i dient-li guarrades a l’orella. Ell, mentre movia la cullereta del café, pensava en com li diria que vingués a casa després. Ella es va apartar els cabells i va deixar mig coll al descobert. Amb la llengua, es va eixugar la cervessa dels llavis. Ell, feia l’últim glop del tallat i la va imaginar fent aquell mateix gest al seu membre mentre ella li contava que no li agradaven les películes de por. Ell va haver de creuar les cames.

Va passar un cambrer i ell va demanar una cervessa, ella es va sumar.

Ella va dir - La segona ja... hauré d’anar amb compte, que a mi l’alcohol me puja molt ràpid!. Ell va riure - a veure si te tinc que portar a rastres a casa-. Ella va pensar – ja m’agradaria...- i ell es va dir- aquesta avui, cau!-.