Se me passen pel cap infinitat de coses que podries fer en este temps, mil i una, i no sé quina de totes te faria més profit, potser en una escala de l'u al deu la majoria tindrien un set. Mediocres, sí, però millor aquestes que passar els dies intentant definir qui se és i què es vol. El temps mort és això, mort, pèrdua i no torna per més que ho desitges i t'empenyes. Se'n va i després el trobaràs a faltar i te diràs... joder, quina llàstima!
Et parle en segona persona perquè no te reconec, ja no sé què s'ha fet de tu, si te vas perdre fa mesos o és que realment estàs canviant i per això estàs tan perdut. Ni te brillen els ulls ja, ni fas bona cara als matins. Sé que quan rius hi ha alguna cosa dins teu que t'està dient que encara no rius de veritat, i si te pares a pensar (que és l'unic que fas) no recordes l'última vegada que algú te va dir "te vull". No passa res, no ets l'únic. Comença a familiaritzar-te amb la teva nova amiga: Soledat. I presenta-la amb orgull als altres, no li fages cap lleig, al cap i a la fi és l´única que estarà ahi sempre.
Mentrestant, no sé, reinventa't, agafa unes sabatilles i posa't a córrer, escriu, o inverteix en crear, o en llegir, o en escoltar música i cantar, en contemplar-te a l'espill i trobar amb cura les teves millors qualitats. Inventa't un joc per viure on cada nit que tornis al llit content sumis deu punts, i restis cinc cada cop que tinguis un mal pensament. Posa't guapo i ves a vore una exposició o una peli al cine. Creu-te el que eres i les poques coses que fas, perquè així aconseguiràs tot el que vulguis quan sàpigues què és el que vols, clar.
I si això, deixa de fer com que tot està bé, perquè així no arreglaràs res.
