dimarts, 18 de gener de 2011

a córrer!

Corre! ...no pares de córrer! Corre també en les pujades! No et desconcentres, no te relaxes, mira bé on fiques els peus, passos xicotets pamunt, però no pares! ...És el que em deia a mi mateixa durant les 2 hores i 46 minuts que em va costar arribar a meta. No és fàcil. Superar la comoditat en la que s'instal·la el cos quan ja s'ha acostumat a un ritme, donar sempre un poquet més no és fàcil, no. Però si és possible. Aleshores em pregunte jo que on estarà el límit. Què és el que et diu que no pots passar d'aquesta línia, o que ja no pots fer més esforç del que fas? Acas me moriré si sue un poc més? ... ni tan sols he experimentat els calambres en marxa, ni he tingut encara cap pájara! No és que em preocupe, no em lleva la son, però què és el que impedix que jo tire un poc més?? Els meus quilets de més? No haber entrenat prou? o no haber entrenat bé? Una alimentació no adeqüada? I me responc a mi mateixa que segurament serà una mescla de tot.

Ara me pose a recordar, en la meua curta experiència en les curses de muntanya. La primera va ser la Marxa de Borriol, d'això ja fa quasi 3 anys. Des d'aquell dia que em vaig estrenar valore possitivament el meu progrés, així que potser totes les respostes a les meues preguntes es troben en el temps que està per vindre. Si continue amb la marxa que porte potser seguiré sempre fent els mateixos temps, i potser si augmente en entrenaments disminuiré els meus temps. Però ben bé no sé que faré.

Un dia, Lluís va agafar un full en blanc i va copiar amb lletres grans aquesta frase: "las fronteras de la vida son sólo creaciones del yo". Després ho va penjar a l'espill del l'estudi on tots els dies me sentava a dibuixar i me'n recordava de la sort que he tingut en este xiquet d'esperit salvatge. La frase no menteix. I al final he arribat a la conclusió que jo si que tire, cada dia un poquet més. El que passa és que els canvis es veuen en el temps, i com jo sempre he sigut (i seré) tan exigent amb mi mateixa i tan impacient, doncs a curt termini, m'acabe per ofuscar. Però ben ràpid se'm passa.

No m'he aficionat a tot això per competir amb ningú. No negaré que baixar el temps la fa sentir-se a una més capaç de tot, més indestructible. No busque ni trofeus, ni lesions per sobreesforç. Si vénen que siga per sorpresa (els trofeus clar, les lesions no les vull per a res) Jo vull la meua vida, la que tinc. Eixir a córrer amb Juanito, i tindre que refer el camí per buscar-lo perquè ell s'ha parat a "evaquar el seus soldats"  o perquè s'ha quedat olorant la "pissarrà" d'alguna gossa en cel. Jo vull eixir amb Lluís  a córrer quan va de relax i i morir-me un poc d'enveja només perquè jo vaig morta mentre ell respira amb tanta facilitat i  vull poder anar a escalar el dia abans d'una cursa i anar a sopar al "xino" si tenim ganes.  M'agrada  disfrutar de la sensació que tinc en una baixada després d'una gran pujada i m'agrada embalar-me en un planet i vore com se disparen les meues pulsacions. M'agrada també notar com me pega el solet en la cara just en el moment que comença a sonar "Canvi o destrucció" de Malagäna. I després quan estire m'agrada sentir la meua musculatura polsant, i m'agrada notar com corre la sang pel meu cos, senyal de que he treballat. M'agrada formar part de la multitut a la sortida d'una cursa, i replegar la samarreta quan acabe i preguntar si tenen talla de xiques. I pensar en el plat de paella que m'estarà esperant quan arribem a casa...mmm. Tot un trofeu!  Així que com tot això m'agrada, me'n vaig. A córrer!