transparències

És un engendre i va prenents formes suggerents. Dins les vísceres. Bategant, a ritmes orientals. Fusiona monstres i papallones colorides, recull la sang calenta que corre per dins, densament i espesa, i arrastra amb cadència als mals esperits que com a obstacles tenen una vida efímera.

És un sacseig enèrgic, una crida d’atenció que vol despertar la veu dormida. Però té un caire anunciador: apareixeran els primers símptomes de plenitut. La confiança serà descrita amb tres adjectius. Cega, amable i transparent.

Són suficients tres adjectius per descriure una sensació?

He rellegit a Papasseit i he sentit una passió etèrea a l’aire del menjador. Me bat el cor amb força i no sé ben bé si sóc valenta o sóc covard.

                                                                                 Botons de foc al cor

                                                                                 La fiblada d’amor-

                                                                                 Però els déus s’hi tatuaven.

- De vegades m’agradaria enviar-te a la merda.

- A mi?

- A tu! A qui sinò? Veus algú més aquí?

- Passes massa temps sola. No veus que estic aquí com a contrapunt? ...per fer-te companyia.

- Aquí la única que és de carn i ossos sóc jo. Qui és llavors més real de les dues?

- Tranquil·la, quan menys ho esperes, desapareixeré.

No ho va fer, convivim dia a dia. Jo sóc de l’avantguarda i ella s’ha quedat amb Julieta, mantenim una relació estreta i ella em dóna via lliure els dies més certs. Dormim juntes quan somiem, i en despertar ella està sempre tan activa i jo tan clapada que els matins són guerres domèstiques entre llençols i passadissos sense estufes. 

Però ella vibra. Vibra quan prenem café, i quan pensem en els altres. Vibra per dir-me que avui cal plasmar les coses necessàries i vibra per dir-me que el resultat ha de ser convincent.

Jo crec que no hi ha un verb més perfecte que aquest.