sentència nº2, diferències.

Te conec de fa tants anys que reconec que tú no ets tú, o és que jo vull pensar que t'has convertit en la part més fosca de tu, aquella que assomava tímida algun cop i que te sabia greu mostrar i de la que t'avergonyies de tenir. Sempre has tingut mal geni. Un d'aquells que feien por tenir-te a la vora quan emanava de la teua gran vena un primitiu símbol d'ira. Però avui m'has mostrat que t'has anulat com a persona. Has perdut ideals, aficions i gustos pel bé d'una relació que avui t'omple i qui sap què passarà demà quan te n'adonis que vas començar tan buida que era impossible plenar-te de res que sortís de tu. T'has preguntat si se pot estimar a una altra persona sense estimar-se a sí mateixa? Se pot voler ser l'altre i ignorar qui ets? Per a mi, ara, resulta més fàcil acceptar-te, encara que no m'agradi el que veig, que intentar fer-te veure el que potser podries arribar a ser i has decidit no ser.

Estàs feliç, no te falta de res. Convius amigablement amb els que t'envolten molt a prop. Dorms, t'aixeques al matí, surts a passejar i fas gala, avui, de nous pantalons, demà,  d'una nova jaqueta. Quedes amb els teus amics i parleu de les persones i de les seues vides com si fóssin víctimes d'estats equivocats. Arregleu amb paraules crues el món del altres, i feu sentències del seu comportament taxant-los d'irregulars i irresponsables. Pateixes, a la teua manera, pels teus i ignores tot allò que et fa pensar massa. Ja no tens ganes d'involucrar-te. Fas i desfàs al teu nou i convençut estil.

Me conec de fa molts anys, és molt de temps de jo mateixa i crec que per fí m'he trobat, és el que sent. M'he convertit en tot allò que volia ser, aquella part més gran de mi, aquella que assomava tímida algun cop i  de la que m'avergonyia. Sempre he tingut caràcter. Un d'aquells que em feien sentir segura i que feia que els altres me respectessin quan treia des de lo més sincer de mi una miqueta d'aquest. Avui m'he mostrat que sóc una nova persona. Tinc projectes, i comparteixo un viatge d'amor que m'omple i m'omplirà tota la meva vida perquè estic convençuda del que tinc. Molt cops em pregunte com és possible estimar tant algú que una vida sense l'altre és inimaginable? Com se pot voler tant a una altra persona com per desitjar estar dins el seu cos? Per a tu, avui  resulta difícil d'entendre, perquè tu no tens el que jo tinc, tu encara no has trobat el teu camí i no  m'entens.

Sóc feliç, no me falta res. Tinc família que m'envolta i m'estima. Quan m'aixeco al matí tinc ganes de posar-me guapa, sortir a passejar, i m'agrada que la gent em miri. Quedo amb els meus amics i xarrem de la vida i ens contem anècdotes i batalletes. Em preocupo pels meus i els ajudo en tot el que puc. Me fa mal  que visquem en un món tan boig, ple de desgràcies i injustícies, no l'entenc. Vull continuar tan bé com estic. Faig i si puc, desfaig.

Era d'esperar que amb les sopites que tenia i ignorava, per no voler creure, per semblar-me massa fortes, que acabés arribant algun dia a la conclusió que has canviat. He topat amb el teu mur avui i m'he pegat una bona hòstia. Sí, una altra. Aquest cop m'he trobat forta. M'ha afectat. Però se m'han obert els ulls com a plats i ho he vist clar, a partir d'aquí he decidit acceptar que per a mi t'has quedat amagada sota una identitat prestada i ho accepte. Sent aquest lloc meu, sempre serà el meu punt de vista el qui guanye... has perdut. Sort!