diumenge, 3 d’abril de 2011

Esperant a Godot

Un diumenge per la tarda, el cel és gris. De fons sonen les campanes a morts de l'esglèsia i algun crit llunyà d'un nen desganyitant-se per una causa que no conec, potser es baralla amb un altre nen, o potser juga a ser capità d'un vaixell sense rumb que no sap on anirà a parar. Ací estic, sola, a l'espera d'una arribada, d'un encontre, d'un miracle repentí , d'una música adeqüada o d'una idea clara que em salve d'aquesta mediocritat de dia.

Si espererar és desesperar, em desespere en l'espera de l'espera de l'espera. Em recorde a aquells dos que esperaven Godot en un rocam buit, baix un arbre, i mentre discutien sobre si continuar esperant o no, el seu temps es convertia en un món de pensaments crítics sobre el món.

Amb una hora en internet ja n'he tingut prou. Eixe article que he llegit m'ha fet mal de veritat. I m'adone que no m'agrada enterar-me del que li passa al món, o és que no m'agrada com es conten les coses que li passen al món. Opinar avui dia ho pot fer qualsevol, i em sembla tant perillós el món de la comunicació, i nosaltres tan susceptibles, tan cambiables depenent quin vent bufa, que tremole quan em trobe amb opinions retrògrades que pretenen posar un punt i final a una qüestió. Tremole perquè avui dia i conforme estan les coses les persones som menys humanes que els animals. Posem solucions a la taula sense pensar en conseqüències, en efectes secundaris, i creiem que aquesta és la millor opció.
No escric sobre política perquè no entenc al polítics, però em crec sabedora dels comportaments humans. M'agrada observar a la gent i trobar en ells tot allò que tenen de còmic i de graciós, però també crec veure tot allò que no m'agrada de la gent. Vull entendre per què pensem el que pensem però se m'escapa de les mans. Crec en les persones i les seues emocions, en les seues sensacions i en alguns sentiments. Però no puc entendre aquells que creuen estar per sobre de la resta de persones sent igual de persones que tú o que jo. Per què qui és més persona que qui? Què és el que marca el nivell de humanitat de cadascú? Tinc un detector d'ànimes brutes amagat. Últimament dubte sobre el seu funcionament perquè em sorpren la quantitat de brutícia que em marca.

De vegades enmig d'una conversa emocionada sobre política, o d'esport, o de qualsevol tema científic o artístic em dóna la sensació que tots sabem de tot, i en el fons no tenim ni puta idea de res, i que de vegades és millor callar i no dir res si no u no té  realment res a dir. Però ens costa callar i admetre'ns ignorants, volem tenir la raó sobre tot el que es comenta i parlem sense saber i creem que sabem el que no entenem. I si és veritat que parlant s'enten la gent, en qüestions de política no quadren els refranys ni les frases fetes ni cap hòstia.

Amb la mateixa tirania que Pozzo tractava a Lucky, amb la impassibilitat de Vladimir i Estragó front als fets, així es metaforitza el món actual. Qui pot mana i qui no pot, no. Qui parla dicta, i el calla otorga. Així en un món de blanc i negre, de dos bandols, de dos equips, de pobres i no tan pobres i de rics i més rics encara, així vivim, així estem, a l'espera que tot millore.

Un diumenge per la tarda, el meu cel no és ni blanc ni negre, és gris. De vegades és millor ser mediocre que brillar en un món tant ple de merda.