dissabte, 24 de juliol de 2010

Mone iavant...

Hi ha una piscina gran, amb l'aigua controladament neta, ho assegure. Ara corre la fresca... que bé! per fi es respira a gust. El ventet que s'ha girat mou les branques de les moreres anunciant un ritme de tempesta estiuenca que apareix impacient per darrere del Monestir de San Benet. Déu! quin paissatge diari! Qualsevol em canviaria el lloc: la muntanya aquesta... cada dia sembla que estigui més a mà, que es vagi fent petita.
Fa tres mesos no hagués imaginat estar en aquest punt: una bona feina encara que temporal , un bon ambient i un bon lloc.

Per primer cop des de ja fa un temps puc considerar que estic integrada.

El cavall Bernat cada dia em sembla més baix. Qualsevol dia d'aquests seré ahi a dalt per comprovar que des de dalt les coses es veuen d'una altra manera, des d'un altre angle que permet descobrir coses que encara no havies vist.

Encara quan entre a les tendes, les botigues, em descobreixen forastera per la meua manera de parlar. Em pregunten d'on eres, d'on ets, i jo dic que ara sóc d'ací, vull dir d'aquí, però alguna cosa se'm mou i em fa estar incòmoda amb la resposta. Sóc valenciana, bé de Castelló, bé de Vila-real... entre tanta explicació se'm perd la identitat, i m'entra la ràbia per no poder definir-me amb una sola paraula.

Altres dies pujant pel Camí del tres quarts he perdut altres coses que ja no he tornat a trobar. A ple sol, un dia hi vaig perdre un objecte de valor NO PUC DIR QUIN quan anava a córrer pamunt, però no ho vaig vore fins que vaig tornar a casa. Era greu per a mi. Estava totalment sola per sortir d'aquella situació, a massa quilòmetres dels qui em podien ajudar realment, i vaig sentir que alguna cosa no quadrava. Que el meu lloc és a prop d'aquells qui en un moment difícil per a mi arribaran en menys d'una hora.

Encara quan probe una paella ací, trobe a faltar el sabor que sempre he considerat autèntic, ben casolà: amb els bajocons, les carxofes, les bajoques. Encara quan entre a una tenda, una botiga, tinc ganes de dir-los que jo dic pebrera al pebrot, "albargina" a l'esbergínia, safanòria a la pastanaga, bajoques a les mongetes tendres, meló d'Alger a la síndria i que no em facen cares rares. Encara tinc ganes d'amollar quatre" espardenyaes" seguides: mone, iavant, de gaidó, xe tu! i que algu m'entenga en conter de dir: què graciosa la valenciana...

Després de quasi 6 anys encara no m'he acostumat a la llum d'aquí i encara no m'identifique amb ells i elles. Sóc diferent. Ni millor, ni pitjor. No vull pensar com em sentiria en Alemanya...

Ja veus, de ben adolescent he somiat en aquesta terra, i l'he sentit més meua allí que ací, com ara em passa al revés. No tinc res en contra d'aquest lloc que m'ha regalat tantes oportunitats. Els qui s'hi senten d'ací, d'aquí, tenen una identitat fortíssima, que molts desitjarien sentir en qualsevol lloc. Aquí hi són les seves arrels, les seves tradicions i les seves famílies. Però la meua és una altra Història, la meua arrel no es trenca, i ara tinc ganes de tornar i regar-la un poquet. A on? A casa.

dijous, 15 de juliol de 2010

Vall de Núria i cim del Puigmal


Un altra escapada ràpida! I es que qui no aprofita els dies de festa és perquè no vol.
Els passats dies 13 i 14, Lluís, Juanito i jo vam estar per la Vall de Núria i vam ascendir el cim del Puigmal (2913m).
De matinet del 13 vam eixir de Monistrol i a hora de dinar ens vam plantar en Ribes de Freser. Alli ja es notava la fresqueta, ai que bé, ens hem escapat dels 30 i pico graus que teniem al poble i de la sensació de calor apegalosa...uuudmnucmñirnnuñq!!!!! Per cel·lebrar-ho, ens vam sentar en una terrasseta i vam dinar. Una tapeta de Cap i Pota per favor, que tenim curiositat per saber que és això. Això estava de muerte! Cafenet i continuem el camí. Volem aprofitar per conéixer un poc la zona del Santuari de Núria. Jo tenia alguns records de quan era petita però boirosos; sobretot del tren cremallera, que és l'únic transport amb el que s'hi pot arribar. Ara, és caríssim!!! De totes maneres, havent una alternativa com és anar caminant i poder disfrutar del paissatge, no podiem permetre'ns pagar el bitllet fins allí, així que amb la digestió del Cap i pota encara inacabada vam deixar el cotxe a la collada de Fontalba i vam fer el camí que va d'aquest coll fins el santuari de Núria (1 h 50 ' aprox.). Un cop allà vam plantar la tenda a la zona de acampada controlada (que de controlada creiem que no tenia res, alli ningú ens va dir res ni va controlar el numero de gent que erem ni quantes tendes portàvem). Al matí següent ,cap a les 8 del matí vam agafar tots els "trastos" i vam partir cap al cim del Puigmal. El camí d'ascens és un bonic corriol entre prats que puja bastant suau en el qual vam poder veure una gran quantitat de marmotes i isards entre altres animals. El crit de les marmotes és espectacular, sembla el crit d'alguna au, mai diries que eixe animalet tan graciós i dormiló té un diafragma d'aquestes característiques. Després d'unes dues hores i mitja i una última pendent una mica més forta i un aire que se'ns emportava, arribarem al cim. Allí, amagaets a les roques vam esmorzar, vam fer les fotos de rigor i cap a baix, però pel camí que va directament a Fontalba que en 1 h 30 ' ens deixava al cotxe. En definita una ruta circular molt bonica que si es vol es pot fer en un dia, el cim és facilet, però si tens temps val la pena fer nit a Núria. No tenim fotos de cim perquè en l'operació passar les fotos a l'ordinador en vam perdre 50 que haviem fet amb la reflex, entre elles la del cim. Sort que portàvem també la càmera compacta i al final hem pogut fer un àlbum més o menys arreglaet.
Dels cims significatius de Catalunya ja hem fet el Puigmal i el Pedraforca. Ara ens queda el Canigó i La Pica d'Estats. Ens hem proposat fer-ho abans que entre l'hivern... però se'ns van acumulant els objectius...però de mica en mica s'omple la pica, i piano piano si va lontano.
Estem que no podem estar quets!!!

divendres, 9 de juliol de 2010

Cavalls del Vent

Se li va ocórrer no fa molt... Hi ha una travessa al Parc Natural del Cadí-Moixeró de 97 km. Una travessa que passa pels refugis del parc i té molt bona pinta... Té 5200 metres de desnivell positiu. Podem fer-la en la modalitat 36 hores: fent un descans entre dia i dia per recuperar forces... (si en queden). Jo, ignorant, o valenta de mi, no se dir a res que no, i vaig dir SI.


Des d'aquell dia hem anat tentant els camins de Montserrat per fer fortes les cames i també l'esperit, i algú en aquest temps d'entrenament ha aprofitat per guanyar medalles en un duatló... El xiquet està que se n'ix. Clar, amb un individuo d'aquestes característiques dóna por anar a fer una travessa... m'assalten els dubtes, però hem quedat que anirem al meu ritme, així que, tranquils i motivats marxem a l'aventura: Cavalls del Vent.



De camí hem fet les últimes compres del que ens feia falta. A les 17:45 deixem el cotxe en el Mirador de Gresolet i en un quart d'hora ens hem plantat Al Refugi Lluís Estasen, des d'on començarem la travessa. Allí ens donen la samarreta de la travessa, el for-fait que hem de segellar en cada refugi de pas, mapes, gels, barretes i una motxila, i ja se'ns fa hora de sopar. Acompanyats per una mà de franceses cinquentones, bascos, alacantins i murcians, gaudim d'un arròs boníssim que ha preparat el guarda amb molt d'amor. Deseguida a dormir. El despertador sona a les 6 del matí, hem passat una bona nit, així que no ens costa res alçar-nos. A les 7 del matí comencem la marxa. Farem la travessa en sentit horari, el contrari del que ens ha dit la majoria de gent que fa, però bé, se suposa que el desnivell és el mateix així que no ens importa, el paissatge deu ser bonic en les dos direccions.

Comencem la marxa per una pista, després per un prat amb unes vaques molt simpàtiques i algun que altre isard, i deseguida una pujada que ens porta al Pas dels Gosolans, un lloc molt xulo des d'on es veu ja el proper refugi, Prat d'Aguiló. Ens deixem caure per una baixada prou empinada fins allà i segellem la nostra 1ª casella del for-fait. Que bé! Açò sembla que va en serio... Des d'allà fem una llarga travessa i pugem fins la carena per començar a fer una inacabable baixada fins al proper refugi, Cortals d'Ingla (1ª crisi). Però 100 metres abans d'arribar ens trobem un oasis: una bassa plena de cullerots que aprofitem per remullar els peus i escabussar el cap.


Al refugi hi ha un xic molt guapo i molt simpàtic (però no tant com Lluís...). Allí parem i fem un mosset. Continuem llavors una etapa més tranquil·leta per arribar al Serrat de Les Esposes, un refugi molt "cuco" on hi havia una xica molt "cuca" que ho tenia tot molt arragladet: geranis i colorins per tot arreu. Allí fem una Coca-cola que ens dóna forces per mampendre la etapa més dura de la travessa. Portem mitja horeta bordejant un riu, i de moment la cosa s'empina, i de quina manera!!! Però valia la pena, en un rato ens plantem als Prats de Moixeró, un dels llocs més bonics de la travessa: verd verd com la mare que ho ha...paradís de monguis. Intentem trotar un poquet fins el Coll de Moixeró, fem quatre fotos de les vistes del Pedraforca i del Cadí, i ara sí, comença la inacabable carena que ens portatà fins al Niu de l'Àliga. Puja, baixa, puja, baixa... i cada cop sembla que el refugi està més lluny (2ª crisi, i aquesta és forta). En una d'aquestes pujades que ens deixaria al cim de "la muntanya maleida", nom amb el que hem batejat a les Penyes Altes, vam veure que encara ens quedaven unes 3 hores per arribar. Hem de canviar el xip. Poc a poc. Ja arribarem, sort que ara a l'estiu tenim moltes hores de sol. Jo estic per a que m'agafen de la samarreta i me tiren al fem com un mocadoret brut. Uns isards ens alegren la última pujada. A les 20:30 arribem al Niu de l'Àliga. La rebuda és espectacular: un grup de 20 Canaris destarifats ens fan la ola. Una rebuda acorde a l'esforç fet. "Vaya etapó..." 14 hores. Estem cansats. Bé, el casporro no tant...està fort el "mamó".



El refugi és espectacular, fem un sopar amb vistes a la posta del sol, una amanida esquisita, pròpia d'un bon restaurant i Botifarra amb seques (fessols): pareix mentida com devora el casporro... Una ulladeta a l'etapa de demà. Haurem d'espavilar, si ens costa tant com avui no farem les 36 hores que ens hem marcat, així que posem el despertador a les 5:30 però Lluís a les 5 ja està despert i me proposa que ens alcem ja... molt a pesar meu dic que SI. A les 6 ja estem en marxa, la Tossa d'Alp sembla el Festival del Isard. Enmig de Tant de "cabró" comencem una forta baixada que ens porta al 5è Refugi. Les cames estan cansadetes però de moment ens deixen fer. A les 8 del matí ja som al Rebost, segellem ens posem la màniga curta i pavall fins la carretera del túnel del Cadí. A meitat baixada m'he fet un "entortelló". Quan arribem a la carretera el mirem i està inflat. Per uns moments pensem que no acabarem...

Però continuem PAMUNT, que el peu va bé per esta pujadota que no s'acaba mai; cap avall ja és una altra història, no sé si podrem trotar més... a les 11:55 arribem a Sant Jordi, fem una Coca-cola "que aixeca la titola" (deia el guarda) i li preguntem quan ens queda per al proper...diu que unes 5 hores. Fem numeros Lluís... anem justets de temps, així que "arreando que es gerundio".

Baixem pels Empedrats, xe tu! quin lloc més guapo: un barranc ple de basses naturals, aigua fresquíssima, llàstima que no tenim 20 minutets per fer un banyet. En un rato ens trobem a les franceses que van en sentit contrari, aquestes si que viuen bé. Ara toca una pujada més, amb un sol pegant que bada les penyes. 3 hores més, una baixadeta i arribem al Gresolet. El penúltim ja! Coca-cola, segell, mosset i a per l'últim tram! NO m'ho crec...

Acabarem amb dignitat perquè la pujada final és la més empinada que ens hem trobat fins ara.


Arribem al Lluís Estasen, al final en 35 hores, encara ens ha sobrat una. Ho celebrem amb una cervesseta i una xarradeta amb Jordi el punki, guarda del refugi, que ens fa riure una bona estona. Ens donen la supergorra de finisher, refem la motxilla i cap al cotxe!

Hem fet Cavalls de Vent... i Lluís en el viatge de tornada ja m'està dient de fer Carros de Foc... Uf!!