Benvolguts reis mags:

Sóc jo, un any més, una mica canviada... però jo.

Aquest any he estat una bona persona, una nena bufona, una xiqueta fadrina i m'he portat molt bé. Llevat d'algun dia solt, només un o dos, o uns quants més... no sé, algun dia... bé, potser no m'he portat tan i tan bé. De vegades una miqueta revoltosa i malcreguda però no tant com per a que em torneu a portar carbó, ni que siga del dolç, No magestats, per favor! Malgrat les malifetes, he intentat ajudar a qui m'ha necessitat i algun cop només ha quedat en l'intent, però no sóc omnipotent (encara), i pense que la intenció, si és vertadera, conta. Com a mínim he intentat ser autèntica. No sé jo si això serà suficient per a que aquest any em porteu tot el que demane, que no és poc. 

Apelant la vostra bonhomia em disponc a enumerar el que crec que aquest any meresc i m'és just: què collons, ací el que no plora no mama i el que no s'ho curra no arriba a res. 

Magestats, aquest any: Ho vull tot. Aquest any no pense anar d'humil, ni tampoc de modesta. Ni vull ser ja més idiota, ni encantar-me en tonteries ni conformar-me amb el que hi ha, no senyor! ...vull dir, senyors magestats.

Vull que els dies tinguen 27 hores, què són 3 horetes més? Un poquet més de temps per a mi, per poder fer de l'intent i del procés un resultat, per poder fer que els meus projectes vegen la llum i poder fer del notable un excel·lent.

Vull que cada dia al matí, el món desperte una miqueta més proper, que la gent que l'habitem siguem un poquet més conscients del que és el compromís amb una vida digna i igual per a tots. Vull que cadascú s'implique a la seua manera, però que ho faça! i que no caiguem sense remei al pou de la ignorància que ens arrastra a ser una ovelleta més del ramat. 

També vull que els bancs i els mercats deixen d'exercir el poder que tenen sobre els governs i vull que els governs governen per als ciutadans i que siguen per al poble el que haurien de ser els pares per als seus fills: protectors, democràtics, tendres i comprensius.

Estimades i benvolgudes magestats.Vull que els meus amics, cada dia ho siguen més, i vull que els nous algun dia es converteixin en vells. Vull aprendre a conservar-los i vull doncs, aprendre a estimar i vull tenir el valor de fer-ho. Vull ser més valenta del que sóc. Robar el millor de cada mirada i llençar totes aquelles que no me diuen res. Vull atrevir-me a fer les coses que no faig i dir les que calle i no hauria de callar. Ser més descarada, treure-li la llengua a qui faça falta, fer un "corte de manga" a qui s'ho meresca i cagar-me en Déu sempre que ho necessite (amb perdó de ses magestats, però el conte de la Bíblia no se'l creuen ni vostés)

Especialment, al rei Baltasar, que sempre ha estat el meu rei, vull demanar-li que el dolor que em ve a veure alguns dies no s'acabés instal·ant com una cosa rutinària i vull que, en canvi, es dilatés la visita esporàdica de l'amor. I no estic parlant de compromís senyors magestats, estic demanant amor, en estat pur per favor, res de segones marques ni còpies, vull l'original. 

Ah! I també  vull demanar-li a vosté senyor Baltasar un doctor natural, a mode de gurú, gratuit clar! que vinga a revisar-me les ferides de quant en quant i me diga que tot està bé i que vaig pel bon camí. 

Vull esquitxar d'alegria a les persones que m'envolten, mirar-me al reflex dels seus ulls i que m'agrade sempre el que veig, Vull tenir més sort de la que tinc. Més encara,Vull perdonar, però no vull oblidar.

Vull retrobar-me amb la muntanya i tornar a sentir-la. Volar, xafar la neu i escoltar eixe soroll inimitable, caminar pamunt, vull arribar on siga i mirar les vistes i tornar a pensar des de dalt què poc importen els problemes i què grandiosa pot ser la vida! Vull passar fred i vull cansar-me, esgotar-me, acabar morta, beure'm un caldo calentet en un refugi, posar-me crema als llavis tallats del fred, entrar al sac de dormir  a les 9 de la nit i tenir la sensació que és el llit més còmode i més calent del món. Vull fer una ultra-trail, pujar al Montblanc, l'Aconcagua. Vull viatjar a Sudamèrica i quan torne vull tenir ganes de tornar a vitajar.

Vull un portàtil i un iphone, unes botes noves de muntanya, uns nous peus de gat, un gri-gri i un nou banyador per anar a la piscina, un dels bons, eh! Ah! també vull un company d'escalada, i companys de viatge i de festes. No us demanaré un cotxe perquè sé que no me'l portareu, però si una rentadora, i unes vacances.

Vull un fill, vull un pare exemplar per al  meu fill, i vull que els nous fills dels meus amics cresquen sans, i que Mar vinga al món amb felicitat i que siga, com a a mínim, la meitat de valenta que sa mare, amb això ja li sobrarà... 

Vull que els meus pares no envellisquen mai perquè els vull tenir per a sempre.

Vull la utopia. 

Benvolguts reis, estimades magestats, senyories, òbviament aquí no hi cap tot el que vull, però de moment i per començar, crec que no està malament. Així que esperaré impacient la vostra visita. Aquest any no he posat arbre de Nadal (no en tinc... però no en vull eh! tranquils magestats que l'arbre no cal) així que podeu anar deixant els regals on més convinga, ja ho voran vostés això, ja tenen experiència . Promet deixar-vos un plateret amb uns polvorons i uns trossets de torrons ben bons, i una botella de mistel·la (que sé els agrada, ai ai ai). Deixaré també unes cadires ben còmodes per a que descansen vostés del pesat viatge que comportarà venir carregats amb tots els meus regals. Ho sent per vostés però aquest any és le que em toca senyors monarques... haver triat un altre ofici.

Semàfor roig

Anava conduint cap a Castelló aquest migdia. Pensava moltes coses: deures, quefers, compromisos adquirits i encara no cumplits, d'eixos que no te'ls lleves de damunt ràpidament perquè requereixen temps, el temps eixe que últimament no tinc per a dedicar als compromisos adquirits: xa Anneta! és que sempre vols abarcar més del que pots! Bé, sí, és un tret que em caracteritza i m'agrada mentre no putege a ningú, clar! Un puntet possitiu d'estrés no va malament, un pessiguet al cul psicològic de tant en tant, jo ja estava farta d'estar queteta.  No puc parar... no hi ha qui em pare!
Anava conduint pensant totes estes coses, planificant horaris dins el meu cap, organitzan totes les cites, les compres, les converses pendents...  altre cop els compromisos al cap... Bé, tinc una cita pendent amb el temps, però aviat arribarà.
Anava conduint depressa perquè havia d'arribar puntual, no havia pogut sortir abans, tenia feina! Avui no he perdut ni un minut de temps, no hi ha qui em pare!
Anava conduint, quarta marxa per la nacional, de lluny  he vist el semàfor que canviava de verd, a taronja, i de taonja a roig, però encara no vull reduir. Apure, apure, jugue amb els límits. Encara pegue un últim aceleró i quan ja estic a sobre, tercera, segona, ja estic a la cua del semàfor. Roig. Ara me'n recorde de Sandra quan cantava :"los semáforos son para las masas, no soooon para miiiiiiii", què joves erem! A la cua del semàfor, som, no sé, vuit o nou cotxes en filera. Tots esperant el canvi de color de la llumeneta, del senyal verd que torna a obrir la veda dels qui van cap a la capital avui. Allí estem, esperant el senyal.

He girat el cap, com per casualitat i l'he vist. Estava a terra, un xic jove, vestit com si vingués de fer esport, estava allà estirat, a la vorera, inmmòbil, els peus tocaven la calçada , els braços oberts, els ulls tancats, però no dormia, estava allí estirat, mort?
He baixat corrents del cotxe per ajudar-lo. He deixat l'stres, la pressa, els quefers i els compromisos adquirits perquè he vist aquell xic morir. En un moment he sentit que res del que podia estar pensant no tenia sentit si aquell xic estava allà tirat i nungú no l'ajudava... Però que passava? Per què he sigut la única en eixir del cotxe? És que els altres no l'han vist? Tan ocupats esteu en els vostres quefers, deures, compromissos adquirits?? oh Déu meu, estem tots malats!!! Truqueu a l'ambulància!
He anat cap a ell, era de la meua edat més o menys. De seguida s'ha incorporat, com de rebot! Com si de sobte es donés conter de que algú l'havia vist, o com si despertés d'una falsa mort.Osti! Uf! menos mal.... està viu! Però ací que passa? Sense arribar a dir-li res m'ha dit:
-Solo estaba descansando.
I s'ha recol.locat bé el gorret que portava.
(vaja tela! descansando?... Ací en plena nacional?, i a terra?, estàs de broma?, però si estaves ahi tirat com si t'hagueren matat!)
- Pero seguro que estas bien?
I encara que m'ha dit que sí amb el cap, els seus ulls blaus no deien el mateix.
- Quieres que te traiga algo? O que llame a alguien?
I m'ha dit un no, que sonava a sí i també sonava a: queda't-un-rato-ací-en-mi-que-el-que-necessite-és-que-me-cuiden. Però he marxat. He marxat perquè de sobte he tornat a la realitat, a la cita a la que ja arribava tard,he tornat al cotxe que havia deixat obert i en marxa, i què fort! el semàfor continuava estant roig. Què insignificant pot arribar a ser el temps. Ha passat un fragment minúscul de vida en el que em sembla que m'he trobat amb la mort i la mort ha marxat sola com una falsa alarma, tot en un instant.
En pujar al cotxe sentia que el meu cor estava accelerat, però el meu pensament anava tant lent! Ara només veia la imatge d'eixe xic ahí tirat, i no me'l podia treure del cap, fins i tot me semblava que se pareixia a aquell mort que vaig vore un dia, aquell si que estava mort! Quina por vaig passar.
Últimament em passen coses rares, i noves, que no m'havien passat mai. I no sé perquè em passen però crec que passen per algo. Senyals. Vénen en moments inesperats, me fan una xicoteta visita, se'n van, i quan ho fan, senc que alguna cosa ha canviat en mi. i m'agrada. I me done conter perquè sense jo voler, ni tampoc sense oposar-me van dirigint els meus passos i vaig fluint per un camí cap algun lloc al que encara no he arribat ni tampoc sé si arribaré.

Amic meu

T'escric des de la distància dels porucs, asseguda a una cadira freda i dura que s'escalfa només amb la meua individualitat, s'adapta a la meua autonomia que ha començat ja a brollar dins meu.

He distingit un cel clar i ras aquest matí, amb la mirada fixada pamunt i els peus ben posats a terra he captat aquest cel com un senyal, he baixat la mirada i m'he vist amb sabates noves amb les que faré gala a cada pas nou.

Amic meu, avui que has deixat de ser, he trobat raons per recordar-te com una imatge, una fotografia dels moments més feliços que tu i jo haviem compartit. Tu somrius i jo també.

Amic meu, he sentit les ganes de volar com una olor propera i suggerent.

Amic meu i del teus amics. Amic de passions canviants, de silencis llargs. Amic d'alts cims, de valls i cingles, amic de cordades, amic mestre, amic de l'humor i d'històries properes, amic de la burla i la ironia, amic de menjars casolans i abundants, amic de la son i de les estrelles, de les nits al ras, de les parets escalonades i dels camins estrets, dels dies complets i del temps aprofitat,

amic meu, ara que han cessat els cors accelerats i les tenebres començaran a escampar, comence a veure que no hi ha injustícia sinò veritat, i que entendre-la fa treure gravetat a aquesta marxa inesperada!
Passaran els dies i vindran més dies. Com l'aigua esborra les passes a vora mar, així anirà marxant la fortor dels fets, se n'aniran els records (alguns quedaran), els detalls ja no existiran: tot serà passat. Si tot ha sortit bé, no miraré cap enrere si no és per a riure del que un dia em va fer plorar,

amic meu, avui he vist el buit que has deixat i he pensat en omplir-lo de flors,

amic meu, Invairàs nous imperis sense armes, conqueriràs amors, repartiràs bonança, viurà aventures i desventures i seràs lliure. Eres lliure. Allà on estigues seguiràs sent tu. No canviaràs. Envelliràs sent tu i seràs el mateix esperit indomable i discret, tan poètic i tan quotidià.

amic meu, se m'esgoten les paraules ja, amic,
ja tot està dit,
ja no t'espere amic,
ja no.

...però la vida continua

De moment em sent experimentada, vella, amb una llista d'experiències viscudes, de procesos que es van repetint al llarg de la vida i que vaig reconeixent ja viscuts des d'un altre paper.

Els bons són com reviure la mel de la vida, i quan els reconeixes sents un gran plaer, una alegria que plena tot el teu ser i et diu que no et fa falta res més per a ser tu, que amb aquest moment tens bateria per temps.
Els dolents... els dolents poden enfonsar-te fins a tal punt, tal nivell subterrani, que són capaços de treure l'odi més desconegut que tens dins i fer-te maleir pel simple fet de no haver fet cas de les teues intuicions quan el veies vindre i haver evitat tal desconjuntament-enderrocament-infinitamentdoloros de l'ànima. De veure't amb la bateria descarregada i sense carregador. Maleits proveidors, quan menys t'ho esperes, t'inflen la factura...haurem d'estar al loro!

Què complicada que és la vida. Quan a un li comencen a anar bé les coses, quan un comença a conseguir el que feia temps que anava buscant, el que tant d'esforç li ha costat... en qualsevol moment es torna tot del revés i el que pensaves que era una garantia de vida plena plena la teua vida de foscor i  s'esvaeix, com el fum.

Són coses que ens poden passar. Són coses que estan ahi, davant nostre, entelades baix la apatia i la deixadesa de les coses que donem per sentades. Són coses que passen i continuaran passant. Són coses. I com a coses, passen i amb el temps es van oblidant i després tornen amb un altre aspecte, i després se'n van, i tornen a vindre, i se'n tornen a anar, i així SEMPRE.

...però la vida continua, el temps va passant, i per més que ens fem amos del "per què a  mi?", hauriem d'empenyar-nos en  fer-nos senyors del "serà perquè el que està per vindre serà molt millor" i no deixar-nos caure, al contrari, alçar-nos, fer honor a tot allò bo que tenim, que hem aconseguit per nosaltres mateixos i mirar endavant cap a nous reptes.

No puc més que sentir-me agraïda pel fet d'haver viscut el que he viscut perquè això m'ha convertit en la persona que sóc ara i cridar ben fort: PAMUNT!!!!!!

Se m'havia oblidat...

Havia deixat de banda a una amiga que em feia vibrar.

La cançó que no em deixava baixar del cotxe fins que no s'acabés,
la que no em deixava dormir perquè necessitava tornar-la a sentir,
la que no podia deixar de tararejar,
la que m'elevava a dimensions celestials,
la que vaig descobrir per casualitat en un concert... la música.

Sense saber-ho la he estat trobant a faltar i ara ens hem reconciliat. Sóc un poquet més feliç.

Una mirada exterior

El que s'ha de fer quan una perd la inspiració no és esperar a que vinga. Com bé vaig dir en un post anterior "el que espera desespera". Amb l'esperança de retrobar les sensacions perdudes i les ganes per l'esport (siga quin siga) me'n vaig anar a Vilaller, poble pirinenc de la província de Lleida, ahi al costaet del Pont de Suert, -d'aquest últim tinc un bon record molt aiguat d'un estiu on estant acampats a Can Roig amb els meus pares ens va caure tal diluvi universal que vam haver de passar la nit a l'hostal.- Supose que els escenaris on ens trobem són capaços de calar en nosaltres l'essència del lloc. Jo sempre que vaig a Pirineus sent que hi ha alguna part de mi que es fa més ampla, però no sé explicar per què. El cas és que la inspiració tan desitjada no és que ja haja tornat del tot, però ja s'ha començat a dibuixar.

Innocent i viatgera em vaig apuntar, com acompanyant, al carro dels casporros que s'havien apuntat al Campionat d'Espanya de curses de muntanya allà a Vilaller. L'oportunitat de retrobar les muses era evident: veure els corredors i corredores en una cursa d'eixe nivell segur que em feia venir les ganes de tornar a volar amb peus a terra pels camins. Veure tal nivell d'esforç en els corredors, i eixos cossos atlètics que evoquen tanta salut segur que em faria revenir alguna motivació i potser algun objectiu, encara que xicotet, per a tornar a calçar les sabatilles de córrer.

No va anar exactament així.

Les circumstàncies meteorològiques van fer acurtar la cursa, i bé, vaig veure l'eixida i l'arribada dels corredors però no vaig tenir opció de veure cap part del recorregut. No vaig veure les muntanyes més que de lluny i això em va fer ràbia. Apàtica, atenent als casporros a la meta per fer-los una bona foto no vaig tenir cap ganes de córrer. Vaig veure arribar a dones que corren més que homes i homes que corren com dones i no vaig sentir cap tipus d'enveja. Al contrari, vaig definir-me com anti-atleta temporal.

Però el dibuix inspirador malgrat l'anti-atletisme es deixava intuir en la ràbia que em creava no haver pogut xafar muntanya. Bé Anna, potser és que fa temps que no "disfrutes" d'ella. I és veritat.

M'he posat a mirar un poquet enrere. Quan de temps fa que no vas a la muntanya per fer alguna cosa que no siga córrer? per caminar o escalar .........Ja fa massa temps. No sóc una gran escaladora ni tampoc tinc una vida novel·lesca que contar, però crec que ho trobe a faltar. De moment, només de pensar que potser és el moment de posar-se en marxa amb això de la verticalitat i de caminar tranquil·lament pamunt sense patir ja me sembla una bona idea. Molt bona!

 Un dia em vaig enamorar de les muntanyes, i ara fa temps que no els preste l'atenció que es mereixen, com ha de passar en qualsevol amor que es vullga conservar. Són inspiradores. Són pau.

-Vaja frase que has soltat ahi al final...
-Bé si, sona molt hippie però ho sent així. Igual no pega molt en com estava anant el post, però no sabia com acabar.
-Jo sé d'uns quants que riuran quan ho llegiran.
-I jo sé d'uns quants que senten el mateix que jo, que ho expressarien amb les mateixes paraules però diran que els sembla cursi.
-És cursi.
-Ho sé. Anem a fer una birra? 
-"Mone  i avant"

Converses amb les muses

- Uui, però si jo tenia un blog! 
- Un què? 
- Sí un "puesto" on fiques ahi les coses que fas o les que t'interessen o el que t'abellisca.
- Ah... i per a què?
- Doncs... per a... per a... Per a compartir amb tota la gent que ho desitge una part de mi.
- Com el facebook?
- Bé... una mica diferent, només canvia que és una mica més discret. I almenys al meu, ningú no hi intervé. Però perquè no volen eh! Que a mi ja m'agradaria que la gent es deixés veure les seues opinions sobre el que escric. Potser és que no els interessa el que escric.
- I si penses que no interessa el que escrius, per a què escrius?
- Perquè confie en la invisibilitat d'alguns lectors secrets.
- T'espien?
- Si ho fessin voldria dir que els meus escrits resulten interessant per algú, no creus? I això m'agrada. 

Mai heu tingut la sensació de voler fer moltes coses i no abarcar per a tot? La sensació de tenir mil inquietuts i al final no fer-ne cap ni una o fer-les a mitges i no profundir en cap?

En una sèrie de televisió, de tirada setmanal, quan acaba el capítol tot queda com estava quan el capítol ha començat. Els conflictes s'arreglen i els personatges queden tal i com estaven quan els vam veure al principi. No hi ha evolució. Em compare al matí amb això, i a la nit sembla que tots els pensaments es posen d'acord per vindre a visitar-me i no deixar-me dormir.


La inspiració m'ha abandonat. M'he obligat a escriure avui. M'he sentat aquí al davant de la pantalla i he començat a moure els dits per sobre el teclat intentant pensar el menys possible tot allò que em va sortint del cap. Com aquell exercici que em feia fer la Rene en una mala època passada. Escriure sense pensar.

Canvie el verb necessite per vull per no fer-me la víctima i reafirmar l'Anna que sóc i sempre he estat.
 Abandone els bons hàbits temporalment per falta d'objectius clars i motivadors. Sempre m'han dit que abandonar és de covards, però suposo que s'ha de ser covard per saber què és ser valent. I sobretot confie en la temporalitat dels esdeveniments. Confie en el temps que no he de perdre i en la frase que últimament em repeteixo una i una altra vegada: després de la tempesta sempre arriba la calma. En el meu cas preferiria que arribès ja la tempesta perquè ja estic cansada de tanta calma.

Compre inspiració. A canvi promet regalar-me.

Esperant a Godot

Un diumenge per la tarda, el cel és gris. De fons sonen les campanes a morts de l'esglèsia i algun crit llunyà d'un nen desganyitant-se per una causa que no conec, potser es baralla amb un altre nen, o potser juga a ser capità d'un vaixell sense rumb que no sap on anirà a parar. Ací estic, sola, a l'espera d'una arribada, d'un encontre, d'un miracle repentí , d'una música adeqüada o d'una idea clara que em salve d'aquesta mediocritat de dia.

Si espererar és desesperar, em desespere en l'espera de l'espera de l'espera. Em recorde a aquells dos que esperaven Godot en un rocam buit, baix un arbre, i mentre discutien sobre si continuar esperant o no, el seu temps es convertia en un món de pensaments crítics sobre el món.

Amb una hora en internet ja n'he tingut prou. Eixe article que he llegit m'ha fet mal de veritat. I m'adone que no m'agrada enterar-me del que li passa al món, o és que no m'agrada com es conten les coses que li passen al món. Opinar avui dia ho pot fer qualsevol, i em sembla tant perillós el món de la comunicació, i nosaltres tan susceptibles, tan cambiables depenent quin vent bufa, que tremole quan em trobe amb opinions retrògrades que pretenen posar un punt i final a una qüestió. Tremole perquè avui dia i conforme estan les coses les persones som menys humanes que els animals. Posem solucions a la taula sense pensar en conseqüències, en efectes secundaris, i creiem que aquesta és la millor opció.
No escric sobre política perquè no entenc al polítics, però em crec sabedora dels comportaments humans. M'agrada observar a la gent i trobar en ells tot allò que tenen de còmic i de graciós, però també crec veure tot allò que no m'agrada de la gent. Vull entendre per què pensem el que pensem però se m'escapa de les mans. Crec en les persones i les seues emocions, en les seues sensacions i en alguns sentiments. Però no puc entendre aquells que creuen estar per sobre de la resta de persones sent igual de persones que tú o que jo. Per què qui és més persona que qui? Què és el que marca el nivell de humanitat de cadascú? Tinc un detector d'ànimes brutes amagat. Últimament dubte sobre el seu funcionament perquè em sorpren la quantitat de brutícia que em marca.

De vegades enmig d'una conversa emocionada sobre política, o d'esport, o de qualsevol tema científic o artístic em dóna la sensació que tots sabem de tot, i en el fons no tenim ni puta idea de res, i que de vegades és millor callar i no dir res si no u no té  realment res a dir. Però ens costa callar i admetre'ns ignorants, volem tenir la raó sobre tot el que es comenta i parlem sense saber i creem que sabem el que no entenem. I si és veritat que parlant s'enten la gent, en qüestions de política no quadren els refranys ni les frases fetes ni cap hòstia.

Amb la mateixa tirania que Pozzo tractava a Lucky, amb la impassibilitat de Vladimir i Estragó front als fets, així es metaforitza el món actual. Qui pot mana i qui no pot, no. Qui parla dicta, i el calla otorga. Així en un món de blanc i negre, de dos bandols, de dos equips, de pobres i no tan pobres i de rics i més rics encara, així vivim, així estem, a l'espera que tot millore.

Un diumenge per la tarda, el meu cel no és ni blanc ni negre, és gris. De vegades és millor ser mediocre que brillar en un món tant ple de merda.

La MABO i jo

Aquest cartell és el fruit de moltes hores de feina. Estic molt contenta del resultat. He pogut dedicar-me en ànima. Fer un cartell sobre una de les teues aficions està més que be: així ho he disfrutat el doble.
Espere que agrade...

a córrer!

Corre! ...no pares de córrer! Corre també en les pujades! No et desconcentres, no te relaxes, mira bé on fiques els peus, passos xicotets pamunt, però no pares! ...És el que em deia a mi mateixa durant les 2 hores i 46 minuts que em va costar arribar a meta. No és fàcil. Superar la comoditat en la que s'instal·la el cos quan ja s'ha acostumat a un ritme, donar sempre un poquet més no és fàcil, no. Però si és possible. Aleshores em pregunte jo que on estarà el límit. Què és el que et diu que no pots passar d'aquesta línia, o que ja no pots fer més esforç del que fas? Acas me moriré si sue un poc més? ... ni tan sols he experimentat els calambres en marxa, ni he tingut encara cap pájara! No és que em preocupe, no em lleva la son, però què és el que impedix que jo tire un poc més?? Els meus quilets de més? No haber entrenat prou? o no haber entrenat bé? Una alimentació no adeqüada? I me responc a mi mateixa que segurament serà una mescla de tot.

Ara me pose a recordar, en la meua curta experiència en les curses de muntanya. La primera va ser la Marxa de Borriol, d'això ja fa quasi 3 anys. Des d'aquell dia que em vaig estrenar valore possitivament el meu progrés, així que potser totes les respostes a les meues preguntes es troben en el temps que està per vindre. Si continue amb la marxa que porte potser seguiré sempre fent els mateixos temps, i potser si augmente en entrenaments disminuiré els meus temps. Però ben bé no sé que faré.

Un dia, Lluís va agafar un full en blanc i va copiar amb lletres grans aquesta frase: "las fronteras de la vida son sólo creaciones del yo". Després ho va penjar a l'espill del l'estudi on tots els dies me sentava a dibuixar i me'n recordava de la sort que he tingut en este xiquet d'esperit salvatge. La frase no menteix. I al final he arribat a la conclusió que jo si que tire, cada dia un poquet més. El que passa és que els canvis es veuen en el temps, i com jo sempre he sigut (i seré) tan exigent amb mi mateixa i tan impacient, doncs a curt termini, m'acabe per ofuscar. Però ben ràpid se'm passa.

No m'he aficionat a tot això per competir amb ningú. No negaré que baixar el temps la fa sentir-se a una més capaç de tot, més indestructible. No busque ni trofeus, ni lesions per sobreesforç. Si vénen que siga per sorpresa (els trofeus clar, les lesions no les vull per a res) Jo vull la meua vida, la que tinc. Eixir a córrer amb Juanito, i tindre que refer el camí per buscar-lo perquè ell s'ha parat a "evaquar el seus soldats"  o perquè s'ha quedat olorant la "pissarrà" d'alguna gossa en cel. Jo vull eixir amb Lluís  a córrer quan va de relax i i morir-me un poc d'enveja només perquè jo vaig morta mentre ell respira amb tanta facilitat i  vull poder anar a escalar el dia abans d'una cursa i anar a sopar al "xino" si tenim ganes.  M'agrada  disfrutar de la sensació que tinc en una baixada després d'una gran pujada i m'agrada embalar-me en un planet i vore com se disparen les meues pulsacions. M'agrada també notar com me pega el solet en la cara just en el moment que comença a sonar "Canvi o destrucció" de Malagäna. I després quan estire m'agrada sentir la meua musculatura polsant, i m'agrada notar com corre la sang pel meu cos, senyal de que he treballat. M'agrada formar part de la multitut a la sortida d'una cursa, i replegar la samarreta quan acabe i preguntar si tenen talla de xiques. I pensar en el plat de paella que m'estarà esperant quan arribem a casa...mmm. Tot un trofeu!  Així que com tot això m'agrada, me'n vaig. A córrer!