dimarts, 20 de març del 2012

el príncep de dinamarca


  No m'espanten les xeringues! Tractava d'explicar que era valent, que hi havia coses que a la gent  l'espantaven i a ell no perquè ell havia vist coses que la gent no havia vist.
Va agafar aquell barret negre, d'ala estreta, sabia que li quedaven bé quasi tots els barrets, especialment els dies de festa. Suposaven un punt de distinció, d'atracció. També sabia que la gent se'l mirava més quan en portava un. No és que es creiés un gran "guapàs", però es creia atractiu i tenia el do de captar l'atenció sense demanar-la. Es mirà al mirall, el triomf era imminent. Seria una gran nit. Es maleí pel fet d'haver avançat aquest pensament; cada cop que propiciava una nit de diversió, acabava frustrat, i emmerdat en la seu propi desig. Ara volia no haver-ho pensat i deixar que els aconteixements es donéssin per si mateixos, per sorpresa i amb naturalitat, així és com fluia el seu jazz. Unes gotes de colònia, un d'eixos a la cartera, una última cançó i adéu. 
Pitjà, obrí, tornà a pitjar, tornà a obrir, baixà i sortí al carrer. Calor. Ja suava. Passos, més passos, una plaça, un carrer, un altre. Cap cotxe, ni cap persona, ni una ànima, només ell, el color verd i el roig. La ciutat era buida. Però no es va fer cap pregunta, només va caminar. Començà a notar la suor baixar pel coll, i l'olor del seu propi cos clavar-se entre celles i la camisa pegar-se a la panxa. Durant un micro-segon es va fer fàstic i va tenir la necessitat de dutxar-se, però no ho podia fer. Només era capaç d'articular aquell moviment, el pas. Ni alçar un braç, ni accelerar el ritme, ni ralentir-lo. Sentí que el cridaven de lluny. Jesús! Volgué dir aquella frase que el salvava de les situacions més difícils, una que va aprendre d'en Josep  i que sempre havia utilitzat per restablir la cadència apegalosa d'un mal moment. Però no li sortien les paraules, per més i molt que s'hi esforcés no podia parlar. Sssss mmsttrrrrss...i de nou ssS SSrr dddddddhe mmmmssstesss. No. No estava preocupat. Assumí tot això amb la rapidesa del vol d'un mosquit. Ho tenia, ho havia tingut i acabaria per acabar, aquell triomf si era imminent. Passaren molts passos, i els minuts, els dies i dècades. Parà. Obri els ulls i tot era blanc: ell, elles, els demés. Tots. Els tancà i ja mai pogué mirar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada