dijous, 23 d’agost del 2012

D'amics i estiu


Un amic em va avisar que no era fàcil conviure amb un mateix, però jo no acabava de trobar-li el significat a aquest avís fins aquest estiu. M’ho deia perquè ell  ho havia patit a les seves carns, i encara que més jove tenia la saviesa de la soledat que es palpa a una casa buida de companyia i l’experiència d’haver patit en poc de temps més del que qualsevol altra persona seria capaç d’aguantar.  Els pals  que s’havia emportat, l’havien fet desenvolupar una ment quasi superdotada i incontrolable, una paradoxa massa complexa per entendre des de fora, una sensibilitat fervent, una empatia descol·locadora i un gust per tot allò anacrònic i passat, és a dir, una por evident per tot allò nou i present.
Les seves cicatrius van minvant amb els dies, molt poc a poc però cada dia un xic més. Arribarà, i haurà de ser inesperat, el moment en que es tornarà a mirar a l’espill i es reconeixerà com és, i se posarà content, i eixe dia me trucarà per telèfon i m’ho dirà, i els dos ens sentirem una mica menys sols.
 
Aquest amic, al que he intentat fer veure certes coses, m’ha fet veure a mi, potser inconscientment, que quan més senzilles són les coses, més bonica és l’existència i que com va dir algun dia algun o alguna gran filòsofa: “menos es más”.

Ara, avui mateix, aquí davant aquesta pantalla que cada dia em sembla més gran i més poc transportable, em dibuixe i me sent com un caragol carregat allà on va amb la closca plena de poques coses materials, tan necessàries com prescindibles, i d’un munt de pensaments desordenats i dispars. Sóc un bitxo que no té una llar fixa, que roda d’aquí cap allà buscant no sap ben bé el què, potser un lloc al que per fi pugui anomenar “casa meva”.

He conegut gent meravellosa aquest estiu i he conegut més als que pensava que ja coneixia i ells també ho han fet amb mi. He anat deixant rastre sobre la gent per allà on he passat, i totes aquestes persones han deixat rastre en mi, potser una petjada efímera que avui està present i que amb els dies s’anirà esvaint fins que ens tornarem a trobar i  reviurem els moments més significatius, o direm en veu alta aquella frase que es va convertir en mítica i ja teniem oblidada, o en silenci recordarem aquella sensació de llibertat que vam viure sota les aigües transparents d’una platja paradisíaca. 


Revisarem antigues fotos i, estant junts, els uns davant els altres, enyorarem com érem i intentarem fer reviure aquella espurna de juventut que generava energia amb el sol de l’estiu i regalava màgia a la llum de la lluna. Ens sentirem una mica més vells i potser una mica més sols.

Duc uns dies donant-li voltes a una cosa que em va contar fa molt poc un amic. És un esquema visual que un psicòleg va utilitzar com a teràpia amb ell. Imagina’t dos cercles. El número 1 i el número 2. El número 1 és el teu cercle, en el que tu hi vius i t’hi mous, el més important i en ell hi han d’estar les persones que tu consideres més importants a la teva vida, independentment de si són amics, germans, mares, companys de feina... i el 2n cercle és secundari i allà hi has de posar a la gent que resta, la que realment no t’importa ni fa néixer en tu cap sentiment positiu d’intercanvi. En el seu moment, mentre m’ho explicava, no hi vaig caure, però em resulta, si més no, un exercici de valentia que hauria de fer tota persona per evitar convencions culturals sense sentit ni encadenaments emocionals com, per exemple, obligar-se a estimar a una mare, només pel fet de ser mare, i tenir una relació tan tòxica com poc productiva (mamà, no et preocupes, no és el cas, t’estime molt).  A més, pense que aquest mateix exercici és transportable a les prioritats que en posem a les nostres vides, les coses que són realments importants i les que no. Per què no tots ens atrevim ser com som? I el més difícil, per què hauria de sentir-me culpable per abandonar aquest tipus de relació o cosa, si el fet d’abandonar-la em fa bé? Cada dia entenc un poc més lo important que és la educació i la llibertat i el mal que fa el borreguisme. Ara, qui no surt del ramat és per por, i si algun dia et planteges que ha passat amb el que havies somiat, els Agraviats ho diuen ben clar “ara no et queixes, tu t’ho has buscat”.

Qui té un amic té un tresor, això és ben cert, però qui en té 10 té una vida plena. En aquests dies de calor suorosa en que l’únic que ve de gust és submergir-se en aigua fresca i el que menys beure’s un xocolate calent, pense en tot això. He tingut (i ho dic en passat perquè considere que l’estiu ja està acabant) un juny creatiu i un juliol tímid. Però el senyor agost de 2012, m’ha regalat un sac d’emocions de totes les classes i colors que m’han deixat ben trastocada, tant, que ara no sé si sabré tornar a la normalitat, més que res perquè fa un any que no en tinc i no sé quina és ni si en vull una de normalitat. Així que ara, que comença un nou curs, m’he proposat ser fidel a una nova filosofia que poc a poc es va estenent  descarada entre els cercles de la gent autèntica. No és cap tonteria encara que a primera vista semble algo còmic, ja sabem que en el fons de la comicitat s'amaguen coses molt viscerals, almenys per a mi i crec que també per al qui un dia, tocat per la gràcia divina i la poca vergonya que el caracteritza va vaticinar un nou mode de comportar-se amb la vida “Sin retén”.



Pense que, a uns quants, no us vindria malament.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada