Un amic em va avisar que no era fàcil conviure
amb un mateix, però jo no acabava de trobar-li el significat a aquest avís fins aquest estiu. M’ho
deia perquè ell ho havia patit a les
seves carns, i encara que més jove tenia la saviesa de la soledat que es palpa
a una casa buida de companyia i l’experiència d’haver patit en poc de temps més
del que qualsevol altra persona seria capaç d’aguantar. Els pals que s’havia emportat, l’havien fet desenvolupar una ment
quasi superdotada i incontrolable, una paradoxa massa complexa per entendre des
de fora, una sensibilitat fervent, una empatia descol·locadora i un gust per
tot allò anacrònic i passat, és a dir, una por evident per tot allò nou i
present.
Les seves cicatrius van minvant amb els dies, molt
poc a poc però cada dia un xic més. Arribarà, i haurà de ser inesperat, el
moment en que es tornarà a mirar a l’espill i es reconeixerà com és, i se
posarà content, i eixe dia me trucarà per telèfon i m’ho dirà, i els dos ens
sentirem una mica menys sols.
Aquest amic, al que he intentat fer veure
certes coses, m’ha fet veure a mi, potser inconscientment, que quan més senzilles són les coses,
més bonica és l’existència i que com va dir algun dia algun o alguna gran
filòsofa: “menos es más”.
Ara, avui mateix, aquí davant aquesta pantalla
que cada dia em sembla més gran i més poc transportable, em dibuixe i me sent
com un caragol carregat allà on va amb la closca plena de poques coses
materials, tan necessàries com prescindibles, i d’un munt de pensaments
desordenats i dispars. Sóc un bitxo que no té una llar fixa, que roda d’aquí
cap allà buscant no sap ben bé el què, potser un lloc al que per fi pugui
anomenar “casa meva”.
He conegut gent meravellosa aquest estiu i he conegut més als que pensava que ja coneixia i ells també ho han fet amb mi. He anat deixant rastre sobre la gent per allà
on he passat, i totes aquestes persones han deixat rastre en mi, potser una
petjada efímera que avui està present i que amb els dies s’anirà esvaint fins
que ens tornarem a trobar i
reviurem els moments més significatius, o direm en veu alta aquella
frase que es va convertir en mítica i ja teniem oblidada, o en silenci
recordarem aquella sensació de llibertat que vam viure sota les aigües
transparents d’una platja paradisíaca.
Revisarem antigues fotos i, estant
junts, els uns davant els altres, enyorarem com érem i intentarem fer reviure
aquella espurna de juventut que generava energia amb el sol de l’estiu i
regalava màgia a la llum de la lluna. Ens sentirem una mica més vells i potser
una mica més sols.
Duc uns dies donant-li voltes a una cosa que
em va contar fa molt poc un amic. És un esquema visual que un psicòleg va
utilitzar com a teràpia amb ell. Imagina’t dos cercles. El número 1 i el número
2. El número 1 és el teu cercle, en el que tu hi vius i t’hi mous, el més
important i en ell hi han d’estar les persones que tu consideres més importants
a la teva vida, independentment de si són amics, germans, mares, companys de
feina... i el 2n cercle és secundari i allà hi has de posar a la gent que
resta, la que realment no t’importa ni fa néixer en tu cap sentiment positiu
d’intercanvi. En el seu moment, mentre m’ho explicava, no hi vaig caure, però
em resulta, si més no, un exercici de valentia que hauria de fer tota persona
per evitar convencions culturals sense sentit ni encadenaments emocionals com,
per exemple, obligar-se a estimar a una mare, només pel fet de ser mare, i
tenir una relació tan tòxica com poc productiva (mamà, no et preocupes, no és
el cas, t’estime molt). A més,
pense que aquest mateix exercici és transportable a les prioritats que en posem
a les nostres vides, les coses que són realments importants i les que no. Per
què no tots ens atrevim ser com som? I el més difícil, per què hauria de
sentir-me culpable per abandonar aquest tipus de relació o cosa, si el fet
d’abandonar-la em fa bé? Cada dia entenc un poc més lo important que és la
educació i la llibertat i el mal que fa el borreguisme. Ara, qui no surt del
ramat és per por, i si algun dia et planteges que ha passat amb el que havies
somiat, els Agraviats ho diuen ben clar “ara
no et queixes, tu t’ho has buscat”.
Qui
té un amic té un tresor, això és ben cert, però qui en té 10 té una vida plena.
En aquests dies de calor suorosa en que l’únic que ve de gust és submergir-se
en aigua fresca i el que menys beure’s un xocolate calent, pense en tot
això. He tingut (i ho dic en passat perquè considere que l’estiu ja està
acabant) un juny creatiu i un juliol tímid. Però el senyor agost de 2012, m’ha
regalat un sac d’emocions de totes les classes i colors que m’han deixat ben
trastocada, tant, que ara no sé si sabré tornar a la normalitat, més que res perquè fa
un any que no en tinc i no sé quina és ni si en vull una de normalitat. Així que ara, que comença un nou curs, m’he proposat ser
fidel a una nova filosofia que poc a poc es va estenent descarada entre els cercles de la gent
autèntica. No és cap tonteria encara que a primera vista semble algo còmic, ja sabem que en el fons de la comicitat s'amaguen coses molt viscerals, almenys per a mi i crec que també per al qui un dia, tocat per la gràcia divina i la poca vergonya que el caracteritza va vaticinar un nou mode de comportar-se amb la vida “Sin retén”.
Pense que, a uns quants, no us vindria malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada