Se m'havia oblidat...

Havia deixat de banda a una amiga que em feia vibrar.

La cançó que no em deixava baixar del cotxe fins que no s'acabés,
la que no em deixava dormir perquè necessitava tornar-la a sentir,
la que no podia deixar de tararejar,
la que m'elevava a dimensions celestials,
la que vaig descobrir per casualitat en un concert... la música.

Sense saber-ho la he estat trobant a faltar i ara ens hem reconciliat. Sóc un poquet més feliç.

Una mirada exterior

El que s'ha de fer quan una perd la inspiració no és esperar a que vinga. Com bé vaig dir en un post anterior "el que espera desespera". Amb l'esperança de retrobar les sensacions perdudes i les ganes per l'esport (siga quin siga) me'n vaig anar a Vilaller, poble pirinenc de la província de Lleida, ahi al costaet del Pont de Suert, -d'aquest últim tinc un bon record molt aiguat d'un estiu on estant acampats a Can Roig amb els meus pares ens va caure tal diluvi universal que vam haver de passar la nit a l'hostal.- Supose que els escenaris on ens trobem són capaços de calar en nosaltres l'essència del lloc. Jo sempre que vaig a Pirineus sent que hi ha alguna part de mi que es fa més ampla, però no sé explicar per què. El cas és que la inspiració tan desitjada no és que ja haja tornat del tot, però ja s'ha començat a dibuixar.

Innocent i viatgera em vaig apuntar, com acompanyant, al carro dels casporros que s'havien apuntat al Campionat d'Espanya de curses de muntanya allà a Vilaller. L'oportunitat de retrobar les muses era evident: veure els corredors i corredores en una cursa d'eixe nivell segur que em feia venir les ganes de tornar a volar amb peus a terra pels camins. Veure tal nivell d'esforç en els corredors, i eixos cossos atlètics que evoquen tanta salut segur que em faria revenir alguna motivació i potser algun objectiu, encara que xicotet, per a tornar a calçar les sabatilles de córrer.

No va anar exactament així.

Les circumstàncies meteorològiques van fer acurtar la cursa, i bé, vaig veure l'eixida i l'arribada dels corredors però no vaig tenir opció de veure cap part del recorregut. No vaig veure les muntanyes més que de lluny i això em va fer ràbia. Apàtica, atenent als casporros a la meta per fer-los una bona foto no vaig tenir cap ganes de córrer. Vaig veure arribar a dones que corren més que homes i homes que corren com dones i no vaig sentir cap tipus d'enveja. Al contrari, vaig definir-me com anti-atleta temporal.

Però el dibuix inspirador malgrat l'anti-atletisme es deixava intuir en la ràbia que em creava no haver pogut xafar muntanya. Bé Anna, potser és que fa temps que no "disfrutes" d'ella. I és veritat.

M'he posat a mirar un poquet enrere. Quan de temps fa que no vas a la muntanya per fer alguna cosa que no siga córrer? per caminar o escalar .........Ja fa massa temps. No sóc una gran escaladora ni tampoc tinc una vida novel·lesca que contar, però crec que ho trobe a faltar. De moment, només de pensar que potser és el moment de posar-se en marxa amb això de la verticalitat i de caminar tranquil·lament pamunt sense patir ja me sembla una bona idea. Molt bona!

 Un dia em vaig enamorar de les muntanyes, i ara fa temps que no els preste l'atenció que es mereixen, com ha de passar en qualsevol amor que es vullga conservar. Són inspiradores. Són pau.

-Vaja frase que has soltat ahi al final...
-Bé si, sona molt hippie però ho sent així. Igual no pega molt en com estava anant el post, però no sabia com acabar.
-Jo sé d'uns quants que riuran quan ho llegiran.
-I jo sé d'uns quants que senten el mateix que jo, que ho expressarien amb les mateixes paraules però diran que els sembla cursi.
-És cursi.
-Ho sé. Anem a fer una birra? 
-"Mone  i avant"