dimarts, 14 de desembre de 2010

La Regina de les ferrates

A les 7 del matí va sonar el despertador, però fins les 8 ni ell ni jo vam posar els peus a terra. Fa temps que voliem fer una visita a la reina de les ferrates, la Regina, però entre pitos (poc temps) i flautes (altres plans), encara no ens haviem atrevit. La pinten com una de les més espectaculars i més difícils. La veritat és que espectacular és. Té uns trams molt aeris que són impressionants, per a disfrutar-los com xiquets. I encara que en el parell de desploms que ens vam trobar vam patir un poquet (no tant com pensàvem), he de dir que és la ferrata més xula que he fet fins ara.
Jo vaig començar amb por, clar, havia sentit tants comentaris sobre la Regina de les Ferrates que tenia l'ai al cor. Una pareteta per començar i escalfar el cos. Escales per ací, cadenes per allà...osti, cada dia sóc més canija, o és que les ferrates estan pensades per als alts... entre estos pensaments arribem al pont, un caramelet per volar una miqueta, guapíssim. I en passar el pont comença un trosset deliciós. De mica en mica, la por, es va anar barrejant amb l'adrenalina L'altura, el pati que espera baix per abraçar els pensaments de que caurem. No vull caure, però només per experimentar eixa sensació de tirar-se al buit ara mateix me tiraria. Quin moment més preciós. Allà dalt, penjats en la roca, amb una vista digna de postal: el cel avui és un mar de boira, i els voltors volen per baix de nosaltres. Lluís, açò és com veure un documental en directe. Ell se'n riu, però pensa el mateix que jo.
De sobte, el Pas de la Fe. jejeje. He vist este pas en moltes fotos, i ara estic jo ací i vaig a passar-lo. Tenia una por de que no m'arribaren les cames. Però bé, sort que sóc molt elàstica i que Lluís té els braços llargs...
I ara, cansadets, fent paronets per donar temps a la trouppe de davant de nosaltres comencem a notar-nos cansadets. L'ultim tram és el més dificil, no apte per a nens. Hi ha una alternativa més senzilla, però hem vingut ací a donar-ho tot. Així que tirem per la ruta original pamunt! i en un plis plas ja estem a dalt. Iujuuuuu!!! Mes de 3 hores que estem arreant-li a l'escalonet! Però estem molt contents, hem fet la Regina, i això ja ens omple! Els bocates saben a glòria (la veritat és que me'ls he currat molt i estan boníssims), però no baixem la guardia, queda la baixada, que tambés és entretinguda. Té trams amb cadenes i escales. Ara és com desescalar i fer ràpel amb les cadenes. I en quan el camí és fa més humanament transitable, com cavalls, ens posem a trotar fins al cotxe. S'ha fet curta la baixada!
Ala, ja hem passat el diumenge!

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Pirinaica


No és que faig tard, però aquest cop no volia fer una crònica de les de "totalpeudelalletra". Em costava posar-me a escriure si havia de tindre tot en conter: l'ordre de les coses, dels llocs, dels temps. No. Aquest vegada no. Al final el que m'ha guanyat és la sensació que se m'ha quedat despres d'aquest viatge, les emocions que he viscut i el moments que se m'ha gravat en la memòria gràcies a la màgia de l'instant o a una màgica instantània que restarà el meu desconegut facebook com un trofeu etern.

4 dies poden donar per a molt: Ballibierna, Pics de Russell, Aragüells, La via ferrada Tossal de Miravet, un viatge al passat al camp de Senarta, una convivència divertidíssima amb Stuart Little (un ratolí que se'ns va clavar al cotxe i no vam descobrir fins que ens vam gitar a dormir i vam començar a notar-lo per baix de les colxonetes!), una cerca frustrada de rovellons, llonganissa de Graus, café de cafetera per desdijunar, tonteries, música, collonades i rises, moltes rises. La veritat és que no hi ha qui ens pare quan estem sembrats. El casporro i jo formem un bon tàndem. 

Però d'aquest viatge, em quede amb el que he sentit, més que amb el que he fet.

 A Benasque vaig tenir l'oportunitat de retrobar a l'Anna de nou anys que corretejava pel camp de Senarta amb inocència, sense pors ni manies ni complexos. Allí, on ara hem acampat el cotxe per dormir vaig connectar amb l'Anna que molts anys enrere anava a buscar papallones perquè tenien uns colors preciosos. La que en agarrar-les, va descobrir que a les papallones no se'ls pots tocar les ales perquè perden el do de volar. Vaig tornar a buscar els gamusinos que mai havia arribat a trobar, i vaig continuar sense trobar-los. Em vaig plantar allà, on Leo, el monitor que cada dia em feia rabiar dient-me si volia ser la seua novia, feia la siesta aquell dia de fa tants anys, gitat sobre aquella manta. Des d'allí podia reviure-ho tot: els gatets que vam trobar, aquell gos que era igual que Lassie, el soroll dels plats de llauna, les veus . Allí estava la meua tenda, i allà la de Núria. I per allí s'anava al riu. Vaig voler fer el mateix recorregut que fa més de deu anys, quan era una xiqueta, vaig fer durant un estiu per anar a banyar-me al riu. El paissatge està tan canviat...el temps ha passat. Per moments tinc la sensació que m'he fet major. I així és, he crescut. ara estic al mateix lloc però en unes circumstàncies molt diferents. Aquella pista per la que veia pujar i baixar tanta gent que no sabia d'on venia ni on anava, mentre jo jugava a coses de xiquets, ara l'estem pujant Lluís i jo, cap al refugi de Coronas, i aquest cop, el que vaig a fer, és de majors. 
He perdut la innocència però encara mantinc una cosa d'aquella Anna:  l'esperit de descobrir.
Amb cada ascens descobreixo que la natura pot ser tan diversa i infinita... i tanmateix si estic allà, és perquè és accesible, però s'ha de saber accedir bé per poder-la gaudir a fons.
M'he enamorat de les muntanyes, però sé que encara no puc accedir plenament a elles. I crec que aquest són els amors més intensos, els que no posseeixes, els que es comparteixen a moments amb tu, però no són teus. Són seus. Igual que jo sóc meua i tu, el que lliges açò, eres teu i de ningú més. I això cal respectar-ho. 





 

dilluns, 30 d’agost de 2010

La Marxa dels 3 Pics

En acabar de treballar, dissabte 28, tenia a Lluís esperant-me... Anem cap a Navàs. Ens hem apuntat a una cursa. Allà vas, Navàs!

"La MARXA DELS TRES PICS és un circuit a l’entorn del poble de Navàs, que ens porta als punts més elevats del seu voltant (pic Sant Genís 565 m, pic de l’Àguila 530 m i pic Lladó 405 m). S’ha de fer en menys de quatre hores. Aquest fet constitueix un bon repte personal per a cada participant, la qual cosa, de ben segur, motivarà més d’un (CORRE, CORRE QUE ES FA FOSC !!!). El recorregut és de 21,1 km, gairebé com una mitja marató; el desnivell acumulat en positiu i negatiu és de 1.630 m. i teniu garantides tres hores abans no es faci fosc."

Jo anava ben confiada. A pesar de la calor de l'estiu i les poques hores de les que disposava, considerava que havia sortit prou a entrenar, almenys per a mantindre'm en forma. Així que jo i la meua il·lusió vam pujar al cotxe de Lluís amb moltes ganes d'arribar a Navàs.
Les xiques eixim abans. Per què? Encara no ho acabe d'entendre ni m'agrada aquesta disposició del temps segons el génere. Al final t'acaben passant tots els tios (o quasi tots) i acabes per desmoralitzar-te o estressar-te: que és el que em va passar a mi. 


Vaig eixir rapideta,  i a la primera pujada amb tot el sol de cara, ja se me va ficar el geni de canto. Vaig anar "aufegaeta" pamunt, i quan vaig arribar a dalt no podia ni parlar: que alli hi havia un tio que segur que va pensar: ui, esta ja no pot més... i tenia raó. Així de cansada, a la primera baixada (me ha salido un pareado) me vaig pegar un "entortilló"al turmell que me va fer vore les estrelles, i ahi, just en eixe moment, pensant en la mala sort que tinc va aparéixer el primer tio de la carrera. Ole ole, vaja presentació que li faré, jo ací tota coixa... Anava ràpid, lleugeret, com si fos un bambi pel bosc. Me va dir algo que no vaig entendre (clar, portava Negu Gorriak a tota ostia en els cascs) i va continuar el seu camí. A partir d'eixe moment tot era un passar de tios corrents com si fóra allò una cursa... ah!... que era una cursa! Ai Anna quin cap, enseguida te despistes! Quan vaig arribar al tercer control en una de les meues "collaes" per veure qui ve darrere, jeje, va aparéixer la gacela de Borriol, el xiquet de la muntanya, el casporro de Lluís. Ooohh!!! Que bé!! Almenys una cara coneguda!! Segur que me dóna ànims i forces per a la segona pujada. Però no!! Va ser millor!!! Que dius? que estàs cansat? que encara no t'has recuperat del teu 2n Anoia Bike Tour? Que te notes les cames cansades?? Bé, és que encara no fa 4 dies que ho vas fer... Ahi vaig vore que Lluís també és humà, i que també es cansa, jeje. Que dius? que te quedes en mi tota la cursa? en serio? IUJUUUUUUUU!!!!  Uau, la veritat és que s'agraeix molt la companyia, i més quan u està desanimat. En companyia sembla que l'esforç es veu recompensat immediatament. Si l'altre et dóna ànims la grandiositat dels dolors de l'esforç i dels mals de cap es minoritza. Quan u va sol, tot això s'ho menja ell mateix i és més difícil de portar. Així que xino-xano nem fent camí. Però jo vaig a menys: me fa mal el turmell, i al primer "entortilló" vaig sumant 3 més. No sé que em passa: me desconcentre molt. Sobretot quan estic més animada. Entre les tonteries que fa Lluís i les moniatades que fem entre els dos els turmells me van fent figa, però hi ha un moment que m'ho estic passant bé. Altres moments no tant. Lluís, que no me retiraré i punt? Al seu no contundent ja no faig més propostes derrotistes i m'aguante tots els mals i valenta, vaig tirant.
És curiós, cada cursa que faig, sempre hi ha un moment crític en què pense:  però per què collons estic jo ací? qui me mana a mi ficar-me en estos merders? La veritat és que me fique jo sola, i al final, quan arribe a meta se'm transformen els maldecaps en satisfacció, i els dolors me donen la seguretat que, un cop més, m'he superat a mi mateixa i m'he fet un poquet més forta.
Gràcies a la companyia que vaig tenir, i també a les meues cames corredores, també ho he de dir, vaig arribar a meta en 2h26. Uauuuuuu! El casporrin va tardar un quart d'hora menys, clar! Per a mi això és un "tiempazo". Així que a pesar de que ara me fan mal els turmells estic "amuntó contenta". I per a més inri, en 6 dies comence les VACANCES!! Què més puc demanar?

dissabte, 24 de juliol de 2010

Mone iavant...

Hi ha una piscina gran, amb l'aigua controladament neta, ho assegure. Ara corre la fresca... que bé! per fi es respira a gust. El ventet que s'ha girat mou les branques de les moreres anunciant un ritme de tempesta estiuenca que apareix impacient per darrere del Monestir de San Benet. Déu! quin paissatge diari! Qualsevol em canviaria el lloc: la muntanya aquesta... cada dia sembla que estigui més a mà, que es vagi fent petita.
Fa tres mesos no hagués imaginat estar en aquest punt: una bona feina encara que temporal , un bon ambient i un bon lloc.

Per primer cop des de ja fa un temps puc considerar que estic integrada.

El cavall Bernat cada dia em sembla més baix. Qualsevol dia d'aquests seré ahi a dalt per comprovar que des de dalt les coses es veuen d'una altra manera, des d'un altre angle que permet descobrir coses que encara no havies vist.

Encara quan entre a les tendes, les botigues, em descobreixen forastera per la meua manera de parlar. Em pregunten d'on eres, d'on ets, i jo dic que ara sóc d'ací, vull dir d'aquí, però alguna cosa se'm mou i em fa estar incòmoda amb la resposta. Sóc valenciana, bé de Castelló, bé de Vila-real... entre tanta explicació se'm perd la identitat, i m'entra la ràbia per no poder definir-me amb una sola paraula.

Altres dies pujant pel Camí del tres quarts he perdut altres coses que ja no he tornat a trobar. A ple sol, un dia hi vaig perdre un objecte de valor NO PUC DIR QUIN quan anava a córrer pamunt, però no ho vaig vore fins que vaig tornar a casa. Era greu per a mi. Estava totalment sola per sortir d'aquella situació, a massa quilòmetres dels qui em podien ajudar realment, i vaig sentir que alguna cosa no quadrava. Que el meu lloc és a prop d'aquells qui en un moment difícil per a mi arribaran en menys d'una hora.

Encara quan probe una paella ací, trobe a faltar el sabor que sempre he considerat autèntic, ben casolà: amb els bajocons, les carxofes, les bajoques. Encara quan entre a una tenda, una botiga, tinc ganes de dir-los que jo dic pebrera al pebrot, "albargina" a l'esbergínia, safanòria a la pastanaga, bajoques a les mongetes tendres, meló d'Alger a la síndria i que no em facen cares rares. Encara tinc ganes d'amollar quatre" espardenyaes" seguides: mone, iavant, de gaidó, xe tu! i que algu m'entenga en conter de dir: què graciosa la valenciana...

Després de quasi 6 anys encara no m'he acostumat a la llum d'aquí i encara no m'identifique amb ells i elles. Sóc diferent. Ni millor, ni pitjor. No vull pensar com em sentiria en Alemanya...

Ja veus, de ben adolescent he somiat en aquesta terra, i l'he sentit més meua allí que ací, com ara em passa al revés. No tinc res en contra d'aquest lloc que m'ha regalat tantes oportunitats. Els qui s'hi senten d'ací, d'aquí, tenen una identitat fortíssima, que molts desitjarien sentir en qualsevol lloc. Aquí hi són les seves arrels, les seves tradicions i les seves famílies. Però la meua és una altra Història, la meua arrel no es trenca, i ara tinc ganes de tornar i regar-la un poquet. A on? A casa.

dijous, 15 de juliol de 2010

Vall de Núria i cim del Puigmal


Un altra escapada ràpida! I es que qui no aprofita els dies de festa és perquè no vol.
Els passats dies 13 i 14, Lluís, Juanito i jo vam estar per la Vall de Núria i vam ascendir el cim del Puigmal (2913m).
De matinet del 13 vam eixir de Monistrol i a hora de dinar ens vam plantar en Ribes de Freser. Alli ja es notava la fresqueta, ai que bé, ens hem escapat dels 30 i pico graus que teniem al poble i de la sensació de calor apegalosa...uuudmnucmñirnnuñq!!!!! Per cel·lebrar-ho, ens vam sentar en una terrasseta i vam dinar. Una tapeta de Cap i Pota per favor, que tenim curiositat per saber que és això. Això estava de muerte! Cafenet i continuem el camí. Volem aprofitar per conéixer un poc la zona del Santuari de Núria. Jo tenia alguns records de quan era petita però boirosos; sobretot del tren cremallera, que és l'únic transport amb el que s'hi pot arribar. Ara, és caríssim!!! De totes maneres, havent una alternativa com és anar caminant i poder disfrutar del paissatge, no podiem permetre'ns pagar el bitllet fins allí, així que amb la digestió del Cap i pota encara inacabada vam deixar el cotxe a la collada de Fontalba i vam fer el camí que va d'aquest coll fins el santuari de Núria (1 h 50 ' aprox.). Un cop allà vam plantar la tenda a la zona de acampada controlada (que de controlada creiem que no tenia res, alli ningú ens va dir res ni va controlar el numero de gent que erem ni quantes tendes portàvem). Al matí següent ,cap a les 8 del matí vam agafar tots els "trastos" i vam partir cap al cim del Puigmal. El camí d'ascens és un bonic corriol entre prats que puja bastant suau en el qual vam poder veure una gran quantitat de marmotes i isards entre altres animals. El crit de les marmotes és espectacular, sembla el crit d'alguna au, mai diries que eixe animalet tan graciós i dormiló té un diafragma d'aquestes característiques. Després d'unes dues hores i mitja i una última pendent una mica més forta i un aire que se'ns emportava, arribarem al cim. Allí, amagaets a les roques vam esmorzar, vam fer les fotos de rigor i cap a baix, però pel camí que va directament a Fontalba que en 1 h 30 ' ens deixava al cotxe. En definita una ruta circular molt bonica que si es vol es pot fer en un dia, el cim és facilet, però si tens temps val la pena fer nit a Núria. No tenim fotos de cim perquè en l'operació passar les fotos a l'ordinador en vam perdre 50 que haviem fet amb la reflex, entre elles la del cim. Sort que portàvem també la càmera compacta i al final hem pogut fer un àlbum més o menys arreglaet.
Dels cims significatius de Catalunya ja hem fet el Puigmal i el Pedraforca. Ara ens queda el Canigó i La Pica d'Estats. Ens hem proposat fer-ho abans que entre l'hivern... però se'ns van acumulant els objectius...però de mica en mica s'omple la pica, i piano piano si va lontano.
Estem que no podem estar quets!!!

divendres, 9 de juliol de 2010

Cavalls del Vent

Se li va ocórrer no fa molt... Hi ha una travessa al Parc Natural del Cadí-Moixeró de 97 km. Una travessa que passa pels refugis del parc i té molt bona pinta... Té 5200 metres de desnivell positiu. Podem fer-la en la modalitat 36 hores: fent un descans entre dia i dia per recuperar forces... (si en queden). Jo, ignorant, o valenta de mi, no se dir a res que no, i vaig dir SI.


Des d'aquell dia hem anat tentant els camins de Montserrat per fer fortes les cames i també l'esperit, i algú en aquest temps d'entrenament ha aprofitat per guanyar medalles en un duatló... El xiquet està que se n'ix. Clar, amb un individuo d'aquestes característiques dóna por anar a fer una travessa... m'assalten els dubtes, però hem quedat que anirem al meu ritme, així que, tranquils i motivats marxem a l'aventura: Cavalls del Vent.



De camí hem fet les últimes compres del que ens feia falta. A les 17:45 deixem el cotxe en el Mirador de Gresolet i en un quart d'hora ens hem plantat Al Refugi Lluís Estasen, des d'on començarem la travessa. Allí ens donen la samarreta de la travessa, el for-fait que hem de segellar en cada refugi de pas, mapes, gels, barretes i una motxila, i ja se'ns fa hora de sopar. Acompanyats per una mà de franceses cinquentones, bascos, alacantins i murcians, gaudim d'un arròs boníssim que ha preparat el guarda amb molt d'amor. Deseguida a dormir. El despertador sona a les 6 del matí, hem passat una bona nit, així que no ens costa res alçar-nos. A les 7 del matí comencem la marxa. Farem la travessa en sentit horari, el contrari del que ens ha dit la majoria de gent que fa, però bé, se suposa que el desnivell és el mateix així que no ens importa, el paissatge deu ser bonic en les dos direccions.

Comencem la marxa per una pista, després per un prat amb unes vaques molt simpàtiques i algun que altre isard, i deseguida una pujada que ens porta al Pas dels Gosolans, un lloc molt xulo des d'on es veu ja el proper refugi, Prat d'Aguiló. Ens deixem caure per una baixada prou empinada fins allà i segellem la nostra 1ª casella del for-fait. Que bé! Açò sembla que va en serio... Des d'allà fem una llarga travessa i pugem fins la carena per començar a fer una inacabable baixada fins al proper refugi, Cortals d'Ingla (1ª crisi). Però 100 metres abans d'arribar ens trobem un oasis: una bassa plena de cullerots que aprofitem per remullar els peus i escabussar el cap.


Al refugi hi ha un xic molt guapo i molt simpàtic (però no tant com Lluís...). Allí parem i fem un mosset. Continuem llavors una etapa més tranquil·leta per arribar al Serrat de Les Esposes, un refugi molt "cuco" on hi havia una xica molt "cuca" que ho tenia tot molt arragladet: geranis i colorins per tot arreu. Allí fem una Coca-cola que ens dóna forces per mampendre la etapa més dura de la travessa. Portem mitja horeta bordejant un riu, i de moment la cosa s'empina, i de quina manera!!! Però valia la pena, en un rato ens plantem als Prats de Moixeró, un dels llocs més bonics de la travessa: verd verd com la mare que ho ha...paradís de monguis. Intentem trotar un poquet fins el Coll de Moixeró, fem quatre fotos de les vistes del Pedraforca i del Cadí, i ara sí, comença la inacabable carena que ens portatà fins al Niu de l'Àliga. Puja, baixa, puja, baixa... i cada cop sembla que el refugi està més lluny (2ª crisi, i aquesta és forta). En una d'aquestes pujades que ens deixaria al cim de "la muntanya maleida", nom amb el que hem batejat a les Penyes Altes, vam veure que encara ens quedaven unes 3 hores per arribar. Hem de canviar el xip. Poc a poc. Ja arribarem, sort que ara a l'estiu tenim moltes hores de sol. Jo estic per a que m'agafen de la samarreta i me tiren al fem com un mocadoret brut. Uns isards ens alegren la última pujada. A les 20:30 arribem al Niu de l'Àliga. La rebuda és espectacular: un grup de 20 Canaris destarifats ens fan la ola. Una rebuda acorde a l'esforç fet. "Vaya etapó..." 14 hores. Estem cansats. Bé, el casporro no tant...està fort el "mamó".



El refugi és espectacular, fem un sopar amb vistes a la posta del sol, una amanida esquisita, pròpia d'un bon restaurant i Botifarra amb seques (fessols): pareix mentida com devora el casporro... Una ulladeta a l'etapa de demà. Haurem d'espavilar, si ens costa tant com avui no farem les 36 hores que ens hem marcat, així que posem el despertador a les 5:30 però Lluís a les 5 ja està despert i me proposa que ens alcem ja... molt a pesar meu dic que SI. A les 6 ja estem en marxa, la Tossa d'Alp sembla el Festival del Isard. Enmig de Tant de "cabró" comencem una forta baixada que ens porta al 5è Refugi. Les cames estan cansadetes però de moment ens deixen fer. A les 8 del matí ja som al Rebost, segellem ens posem la màniga curta i pavall fins la carretera del túnel del Cadí. A meitat baixada m'he fet un "entortelló". Quan arribem a la carretera el mirem i està inflat. Per uns moments pensem que no acabarem...

Però continuem PAMUNT, que el peu va bé per esta pujadota que no s'acaba mai; cap avall ja és una altra història, no sé si podrem trotar més... a les 11:55 arribem a Sant Jordi, fem una Coca-cola "que aixeca la titola" (deia el guarda) i li preguntem quan ens queda per al proper...diu que unes 5 hores. Fem numeros Lluís... anem justets de temps, així que "arreando que es gerundio".

Baixem pels Empedrats, xe tu! quin lloc més guapo: un barranc ple de basses naturals, aigua fresquíssima, llàstima que no tenim 20 minutets per fer un banyet. En un rato ens trobem a les franceses que van en sentit contrari, aquestes si que viuen bé. Ara toca una pujada més, amb un sol pegant que bada les penyes. 3 hores més, una baixadeta i arribem al Gresolet. El penúltim ja! Coca-cola, segell, mosset i a per l'últim tram! NO m'ho crec...

Acabarem amb dignitat perquè la pujada final és la més empinada que ens hem trobat fins ara.


Arribem al Lluís Estasen, al final en 35 hores, encara ens ha sobrat una. Ho celebrem amb una cervesseta i una xarradeta amb Jordi el punki, guarda del refugi, que ens fa riure una bona estona. Ens donen la supergorra de finisher, refem la motxilla i cap al cotxe!

Hem fet Cavalls de Vent... i Lluís en el viatge de tornada ja m'està dient de fer Carros de Foc... Uf!!

divendres, 28 de maig de 2010

el que importa és començar

Haver passat ja tres quarts del camí amb la il·lusió que estem a punt d'arribar és un gran moment. Veure els resultats dels esforços que hem estat fent durant molt de temps és un privilegi que només consegueixen els que s'han atrevit a començar. Començar és el que importa, siga el que siga. Començar un nou projecte, començar a escriure, començar a estudiar, començar a córrer, començar un nou camí, una nova amistat, començar una nova vida. Se diu que el que és dificil és mantenir-se camí i continuar, però no hi ha camí si no comencem a fer res.