el príncep de dinamarca

  No m'espanten les xeringues! Tractava d'explicar que era valent, que hi havia coses que a la gent  l'espantaven i a ell no perquè ell havia vist coses que la gent no havia vist.

Va agafar aquell barret negre, d'ala estreta, sabia que li quedaven bé quasi tots els barrets, especialment els dies de festa. Suposaven un punt de distinció, d'atracció. També sabia que la gent se'l mirava més quan en portava un. No és que es creiés un gran "guapàs", però es creia atractiu i tenia el do de captar l'atenció sense demanar-la. Es mirà al mirall, el triomf era imminent. Seria una gran nit. Es maleí pel fet d'haver avançat aquest pensament; cada cop que propiciava una nit de diversió, acabava frustrat, i emmerdat en la seu propi desig. Ara volia no haver-ho pensat i deixar que els aconteixements es donéssin per si mateixos, per sorpresa i amb naturalitat, així és com fluia el seu jazz. Unes gotes de colònia, un d'eixos a la cartera, una última cançó i adéu. 

Pitjà, obrí, tornà a pitjar, tornà a obrir, baixà i sortí al carrer. Calor. Ja suava. Passos, més passos, una plaça, un carrer, un altre. Cap cotxe, ni cap persona, ni una ànima, només ell, el color verd i el roig. La ciutat era buida. Però no es va fer cap pregunta, només va caminar. Començà a notar la suor baixar pel coll, i l'olor del seu propi cos clavar-se entre celles i la camisa pegar-se a la panxa. Durant un micro-segon es va fer fàstic i va tenir la necessitat de dutxar-se, però no ho podia fer. Només era capaç d'articular aquell moviment, el pas. Ni alçar un braç, ni accelerar el ritme, ni ralentir-lo. Sentí que el cridaven de lluny. Jesús! Volgué dir aquella frase que el salvava de les situacions més difícils, una que va aprendre d'en Josep  i que sempre havia utilitzat per restablir la cadència apegalosa d'un mal moment. Però no li sortien les paraules, per més i molt que s'hi esforcés no podia parlar. Sssss mmsttrrrrss...i de nou ssS SSrr dddddddhe mmmmssstesss. No. No estava preocupat. Assumí tot això amb la rapidesa del vol d'un mosquit. Ho tenia, ho havia tingut i acabaria per acabar, aquell triomf si era imminent. Passaren molts passos, i els minuts, els dies i dècades. Parà. Obri els ulls i tot era blanc: ell, elles, els demés. Tots. Els tancà i ja mai pogué mirar.

L'home invisible

T'estic buscant als ulls de massa gent. Estic atenta, llibreta en mà, per prendre apunts dels gestos en els que puga llegir alguna pista clara, un senyal que em diga que ja has arribat, i llavors, treure'm l'armadura i atacar el teu cor amb una espasa ben afilada, clavar-te-la fins al fons, treu-re-la, i descobrir que el dolor que sentia mentre ho feia era el meu cor travessat per la teva. Així, recíprocament ha de succeir, al més pur estil d'un conte medieval, inspirat en una cançó dels Manel. 

Espere a que aparegues entre un de tots els somriures que em creue, i val a dir que la gent amb la que em creue somriu poc, i que vaja món més trist o és que vaig de motivada per la vida. Te busque entre noms  que m'agraden i entre llistats llarguíssims  de gent anònima esperant trobar alguna dada aclaridora sobre com et dius, com ets, quin dia vas nèixer, quin horòscop, quin peu calces i si t'agraden les coses que a mi m'agraden i aque dediques el temps lliure. Però no et conec, no sé qui eres, ni d'on vens ni on vas, de fet no sé ni si existeixes.

Vaig pel carrer, per les estacions, pels aeroports, per les places de tota la geografia espanyola i també de la catalana. Trobe amants que es besen, s'abracen amb passió, es diuen adéu amb plors, es retroben (podria passar hores veient grans retrobades als aeroports, la gent és tan autèntica en eixos moments...) , el meu cap fa girs desesperats per cercar una ànima bessona, i m'imagine que passarà així: ens creuarem les mirades, sentirem un cop fort al pit, continuarem caminant, llavors, ens girarem a mirar-nos els dos alhora, somriurem, potser jo dubtaré i tu també, però en creuar la primera paraula ja no podrem fer res més que ser un. Què bonic i que poc probable. 

T'he confós amb altres persones pensant que eres tu, però els dies m'han dit que el teu era un altre estil, i que no havia arribat encara el teu torn. Per confondre't, m'he passat uns mesos pujada a la muntanya russa de les meues emocions, refent-me de caigudes tontes, mantenint-me a dalt com una campiona i tornant a caure per tonteries tontes que no he volgut, tonta de mi, passar per alt. 

T'identifique en cançons que parlen de tu, i també de mi i ja me les se totes de memòria. Cada dia, bruixa, les tararege com si t'invoqués davant meu.  He pensat fins i tot que sou vosaltres, els quatre de les cançons, a qui jo estic esperant i que no sabria per quin decidir-me si arribes el moment. I que quines coses té la vida però el fet de no estar allà quan hi éreu va fer que tot fos més especial. Sé que la meva carta no serà més que una carta més, però m'he sentit privilegiada quan us he vist llegir-me en aquella foto, quin moment més especial i irrepetible, encara que sé que hauré de confomar-me amb compartir-vos amb milers i milers de persones que com a mi feu vibrar cada volta que us escolte i posar-vos al rànking del millors amors platònics de la meua vida.

T'he intuit, però no se si eres tu. No ho deus ser perquè llavors hagués passat el que ha de passar o potser el moment s'està fent esperar per causa dels obstacles momentanis, quasi tots mentals. Potser estàs a prop i no et veig, potser eres una cara que em sona a la que no preste atenció, o un conegut de tota la vida a qui no done importància, o potser eres el millor amic d'un bon amic, o l'anònim que em mira i no es decideix a dir-me res. Potser estàs amb una altra i encara no saps que t'estic esperant ni saps que existeixo, potser eres l'home simpàtic del tren de l'altre dia, o aquell noi tan encantador que resta a l'altra banda del Mediterrani, o potser tens un fill i tenim por. Potser que puga ser que tu  i jo ens trobem i sapiguem que podem ser el que vullguem. I també potser que, com diu Esther tinc la gràcia de negar i posar pegues a tot el que es creua pel  meu camí, fruit d'escarments i lliçons ben apreses, que conste. Serà qüestió de no esperar res amb el temps. El temps... sempre el temps. Mentrestant, aquesta aventura tan de colors com és ser completament lliure resulta, com a mínim, interessant.