diumenge, 29 de gener de 2012

Ramon i Joan

Ramon- La història de cadascú comença en el moment que tenim record dels nostres passats i de les experiències que més ens han marcat. Quan recordem i ordenem els records construim històries, les nostres. Alguns saben inventar noves vides, que no han existit mai, ni tan sols s'han paregut, però la seua història és crear la història del que els hagués agradat ser i no han pogut, potser perquè no s'han esforçat prou, o perquè han estat més còmodes veient les vides dels altres, idealitzant i inventant, culpant-se d'allò dolent que els ha passat, queixant-se, i s'han oblidat de currar, de l'esforç, de l'instint de superació, del creixement personal, de la dignitat de ser persona plena.

Joan - Ja, però no tots ho vivim igual.
 
Ramon- Hi ha qui necessita treure el "desplegable" d'experiències, adornades com un trofeu del que ells són i del que valen, i així reafirmar-se davant nostre i demostrar-nos, contràriament al que ells volen, que tenen un gran complexe d'inferioritat que dóna forma a la seua història. Podem riure, ser compasius, "sudar" olímpicament.

Joan- I tu que veus en ells?

Ramon- Jo veig el que jo no vull ser. Què vols ser tu? Cap on vas?

Joan- Uf! tinc massa coses al cap...i crec que no puc amb totes.

Ramon- No val a dir no puc, o no sé. Això són excuses. Val a baixar el ritme, a assumir bons i mals dies, a parar en sec perquè s'acaben les forces, recuperar, val a parar-se a respirar durant un temps, val a desconectar però cal tenir el cap despert per tornar a arrencar. Abandonar és de covards. I ho serà sempre. Però compte! Estic parlant d'abandonar coses o persones que realment valen la pena i ens ajuden a ser més grans. He abandonat molts cops, de vegades he abandonat sense ser conscient, i això m'ha passat factura. Vaig caure en la comoditat  i em vaig abandonar a mi mateix, i com a conseqüència em van abandonar a mi. No sóc culpable només que del que m'he fet a mi.

Joan- Quanta veritat. Jo crec que ara sóc molt fort. Aquests dies estic llegint a Killian, eixe llibre que l'any passat va ser un "superventas" i que no m'inspirava comprar només pel fet de ser un llibre tan comprat. Més que el "com" m'agrada el "què" diu al seu llibre. Killian és un lluitador amb unes cames i un cap sobrehumans, i en llegir-lo  vull la seua força. No la física, seria un poc difícil, però sí la mental, i amb ella, la física ja vindrà sola. M'agradaria per fi, ara que sóc tan fort, ser capaç de ser més fort que jo.

Ramon- I què és el que et frena?

Joan- Porte dues setmanes a tope, amb feina que ve de totes bandes i només pense en entrenar, en trobar una horeta al dia per anar-me'n a trotar Pamunt, en trobar el cap de setmana ideal per pujar per fi a Pirineus, en trobar el moment d'organitzar allò...ja queda poc. He fet dues curses en dues setmanes i necessite més, ja estic buscant la propera que em sembla encara tardarà perquè ultimament, feina, esport i més feina, curses...tot coincideix?,

Ramon- No no no. Tot no coincideix. Coincideix només allò que no has de fer, ja hauries de saber llegir a els senyals que et dóna la vida. Allò que has de fer realment i que és important per a tu, no coincideix amb res. Para't a pensar, però no pots pares de fer. Així es va construint la història, a base de fer, de ser, qui no fa res, no fa història, li la fan. La teua serà tot allò que tu vullgues que siga, la meua també.

Joan- I si en deixe alguna i m'equivoque?

Ramon- Les coses que hauràs fet, les que hauràs abandonat, les que encara tens i no penses perdre, i potser aquelles que vas abandonar i encara et preguntes per què. Tot això seràs tu. Després podràs estar orgullós del que has fet, podràs sentir els triomfs i les derrotes només si has sigut fidel a tu mateix. Vaja! si que m'he posat...profund?

Joan- Ja fa estona que estàs profund.

Ramon- Però no poden haver dubtes. O si, o no. A mitges, avui dia, no es pot fer res. Si realment val la pena, no abandones.

Joan- Ramon.

Ramon- Que?

Joan-  Gràcies tio.

dimarts, 10 de gener de 2012

Petit homenatge a la màgia o Pep tio! No habia cuerda!



Els teatres són caus de resguard, capses formigonades on guardem fragments de realitats inventades, vives i temporals. Quan els llums de la sala s'apaguen i el públic fa silenci (o no)  comença la convenció, coneguda per quasi tots els que són al públic. Ara ens toca a nosaltres, als actors, als tècnics, als dramaturgs, als directors, als regidors, als escenògrafs comunicar allò que en la vida real no podem dir d'aquesta manera, amb dues-centes cinquanta persones (com a mínim, segons conters de Pep) tots a una, mirant-nos, escoltant-nos i a voltes fins i tot entenent-nos, no és genial?. Diguem que tot això forma part de la màgia del teatre. Diguem-ho així perquè així és.

Quan Pep posa la música i s'encén el primer carrer, n'Esther i jo estem a punt. Cara a cara:

-Hem encés els micros?
-Si Esther, ja els hem encés. 
-Vés amb compte amb el cistell quan surtis... 
- Je je
-Ei! Ens hem deixat la porteta de la Torre oberta! Joder! quina putada... (encara que ella sempre identifica el moment ideal per tal que tot vagi per on ha d'anar i trobar eixe micro-segon per tancar la porteta i fer com que tot és part de l'espectacle. Ningú sap que això no estava preparat.)
- Molta merda!
- Molta merda!

Durant 50 minuts deixem de ser nosaltres per ser, a través de nosaltres, unes altres "nosaltres".

No recorde haver disfrutat tant fent bolos abans de Les Fades.



Jo trobe que m'ha tocat la loteria amb aquesta nena, a pesar dels rebutros i altres intimitats mútues que ara no vénen "a cuento" sento la màgia quan ella hi és. Sé que ella, quan llegirà aquesta última frase pensarà que sóc una cursi perquè la conec, ja quasi com si l'hagués parida. Conec les coses que la indignen i les seves cançons preferides. Sé qui és el seu millor amic i el seu millor amant. Ja sé quins plats són els que més li agraden i he intuit les seues pors. He provat el "cocido" que fa son pare, i he conviscut amb la tendresa de sa mare. Sé la capacitat que té per fer de qualsevol moment la paròdia més còmica de la realitat, crec que ningú me fa riure com ella. La filla de sa mare té una art que desborda, i amor! però només per a les persones privilegiades que conecten amb ella i jo, en sóc una, no és així, efectivament? Aquesta al·lota em té enamorada, i ella ho sap. L'estim com si fos ma germana. De fet, me l'emportaria dins la maleta cada cop que ens diem adéu per tenir-la ben a prop cada dia i no haver de trobar-la a faltar.

Me sap greu no haver tingut la suficient iniciativa com per poder descriure abans, o com a mínim nomenar en algun dels escrits d'este blog a aquestes persones amb les que últimament estic compartint un "quasi tot" molt gran: viatges, dinars, sopars, berenars, cervesses, pintxos, tapes, menús baratos,  bocates cars d'autopista, cafés, cigarros, croissants, teatres, pseudo-teatres, ciutats, capitals, hotelazos, hotelitos i altres llocs d'inmundícia on la gent va a dormir "por un módico precio", mitjons, crema hidratant, música, tonteries, tonteries, tonteries, tonteries i intimitat. I a pesar que ens hem hagut de menjar varios marrons junts, sobretot en Pep, mira, t'ha tocat! haber elegido "cover" i malgrat que cadascun és d'una mare, pense que després de tantes hores amb estos mallorquins sóc ja mig sobrassada. Au idò! Batuadell! Si ja trob a faltar el pamboli! 

Són lectors d'este blog, i en teoria ells estan esperant que aquest escrit parlés d'impulsos, o de dracs que desperten d'un llarg somni per amor, o de com ser irresistible i no morir en l'intent. Però d'això ja parlaré més endavant, bé, o potser no, últimament és tot tan imprevisible! No és cap declaració profunda d'intencions, ni poesia, diria que ni tan sols és literatura. Ja ho sé, hi ha bromes internes que alguns no entendreu, ho sent! però ells si ho faran, i això, encara que públic és per a ells. És un petit homentage a la feina ben feta, a la màgia dels instants teatrals que envolten els nostres viatges i a ese asunto llamado "amistad".

Vos jur que un dia d'aquests vos faré un Arròs al Forn, o dit d'una altra manera: vos estim!