dissabte, 24 de juliol del 2010

Mone iavant...

Hi ha una piscina gran, amb l'aigua controladament neta, ho assegure. Ara corre la fresca... que bé! per fi es respira a gust. El ventet que s'ha girat mou les branques de les moreres anunciant un ritme de tempesta estiuenca que apareix impacient per darrere del Monestir de San Benet. Déu! quin paissatge diari! Qualsevol em canviaria el lloc: la muntanya aquesta... cada dia sembla que estigui més a mà, que es vagi fent petita.
Fa tres mesos no hagués imaginat estar en aquest punt: una bona feina encara que temporal , un bon ambient i un bon lloc.

Per primer cop des de ja fa un temps puc considerar que estic integrada.

El cavall Bernat cada dia em sembla més baix. Qualsevol dia d'aquests seré ahi a dalt per comprovar que des de dalt les coses es veuen d'una altra manera, des d'un altre angle que permet descobrir coses que encara no havies vist.

Encara quan entre a les tendes, les botigues, em descobreixen forastera per la meua manera de parlar. Em pregunten d'on eres, d'on ets, i jo dic que ara sóc d'ací, vull dir d'aquí, però alguna cosa se'm mou i em fa estar incòmoda amb la resposta. Sóc valenciana, bé de Castelló, bé de Vila-real... entre tanta explicació se'm perd la identitat, i m'entra la ràbia per no poder definir-me amb una sola paraula.

Altres dies pujant pel Camí del tres quarts he perdut altres coses que ja no he tornat a trobar. A ple sol, un dia hi vaig perdre un objecte de valor NO PUC DIR QUIN quan anava a córrer pamunt, però no ho vaig vore fins que vaig tornar a casa. Era greu per a mi. Estava totalment sola per sortir d'aquella situació, a massa quilòmetres dels qui em podien ajudar realment, i vaig sentir que alguna cosa no quadrava. Que el meu lloc és a prop d'aquells qui en un moment difícil per a mi arribaran en menys d'una hora.

Encara quan probe una paella ací, trobe a faltar el sabor que sempre he considerat autèntic, ben casolà: amb els bajocons, les carxofes, les bajoques. Encara quan entre a una tenda, una botiga, tinc ganes de dir-los que jo dic pebrera al pebrot, "albargina" a l'esbergínia, safanòria a la pastanaga, bajoques a les mongetes tendres, meló d'Alger a la síndria i que no em facen cares rares. Encara tinc ganes d'amollar quatre" espardenyaes" seguides: mone, iavant, de gaidó, xe tu! i que algu m'entenga en conter de dir: què graciosa la valenciana...

Després de quasi 6 anys encara no m'he acostumat a la llum d'aquí i encara no m'identifique amb ells i elles. Sóc diferent. Ni millor, ni pitjor. No vull pensar com em sentiria en Alemanya...

Ja veus, de ben adolescent he somiat en aquesta terra, i l'he sentit més meua allí que ací, com ara em passa al revés. No tinc res en contra d'aquest lloc que m'ha regalat tantes oportunitats. Els qui s'hi senten d'ací, d'aquí, tenen una identitat fortíssima, que molts desitjarien sentir en qualsevol lloc. Aquí hi són les seves arrels, les seves tradicions i les seves famílies. Però la meua és una altra Història, la meua arrel no es trenca, i ara tinc ganes de tornar i regar-la un poquet. A on? A casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada