Pirinaica

No és que faig tard, però aquest cop no volia fer una crònica de les de "totalpeudelalletra". Em costava posar-me a escriure si havia de tindre tot en conter: l'ordre de les coses, dels llocs, dels temps. No. Aquest vegada no. Al final el que m'ha guanyat és la sensació que se m'ha quedat despres d'aquest viatge, les emocions que he viscut i el moments que se m'ha gravat en la memòria gràcies a la màgia de l'instant o a una màgica instantània que restarà el meu desconegut facebook com un trofeu etern.

4 dies poden donar per a molt: Ballibierna, Pics de Russell, Aragüells, La via ferrada Tossal de Miravet, un viatge al passat al camp de Senarta, una convivència divertidíssima amb Stuart Little (un ratolí que se'ns va clavar al cotxe i no vam descobrir fins que ens vam gitar a dormir i vam començar a notar-lo per baix de les colxonetes!), una cerca frustrada de rovellons, llonganissa de Graus, café de cafetera per desdijunar, tonteries, música, collonades i rises, moltes rises. La veritat és que no hi ha qui ens pare quan estem sembrats. El casporro i jo formem un bon tàndem. 

Però d'aquest viatge, em quede amb el que he sentit, més que amb el que he fet.

 A Benasque vaig tenir l'oportunitat de retrobar a l'Anna de nou anys que corretejava pel camp de Senarta amb inocència, sense pors ni manies ni complexos. Allí, on ara hem acampat el cotxe per dormir vaig connectar amb l'Anna que molts anys enrere anava a buscar papallones perquè tenien uns colors preciosos. La que en agarrar-les, va descobrir que a les papallones no se'ls pots tocar les ales perquè perden el do de volar. Vaig tornar a buscar els gamusinos que mai havia arribat a trobar, i vaig continuar sense trobar-los. Em vaig plantar allà, on Leo, el monitor que cada dia em feia rabiar dient-me si volia ser la seua novia, feia la siesta aquell dia de fa tants anys, gitat sobre aquella manta. Des d'allí podia reviure-ho tot: els gatets que vam trobar, aquell gos que era igual que Lassie, el soroll dels plats de llauna, les veus . Allí estava la meua tenda, i allà la de Núria. I per allí s'anava al riu. Vaig voler fer el mateix recorregut que fa més de deu anys, quan era una xiqueta, vaig fer durant un estiu per anar a banyar-me al riu. El paissatge està tan canviat...el temps ha passat. Per moments tinc la sensació que m'he fet major. I així és, he crescut. ara estic al mateix lloc però en unes circumstàncies molt diferents. Aquella pista per la que veia pujar i baixar tanta gent que no sabia d'on venia ni on anava, mentre jo jugava a coses de xiquets, ara l'estem pujant Lluís i jo, cap al refugi de Coronas, i aquest cop, el que vaig a fer, és de majors. 

He perdut la innocència però encara mantinc una cosa d'aquella Anna:  l'esperit de descobrir.

Amb cada ascens descobreixo que la natura pot ser tan diversa i infinita... i tanmateix si estic allà, és perquè és accesible, però s'ha de saber accedir bé per poder-la gaudir a fons.

M'he enamorat de les muntanyes, però sé que encara no puc accedir plenament a elles. I crec que aquest són els amors més intensos, els que no posseeixes, els que es comparteixen a moments amb tu, però no són teus. Són seus. Igual que jo sóc meua i tu, el que lliges açò, eres teu i de ningú més. I això cal respectar-ho.