El sinyó Vicent, tots els diumenges al matí
promptet se feia un got de llet ben calenta i feia sopes amb pa d’ahir i abans
d’ahir. Se posava les botes. El sinyó Vicent sentia que aquell moment del dia
era prou com per donar-li una raó de ser a la seua llarga i ja avorrida existència.
Agafava a Rambo, els seu rateret, el carregava a la C15, i tirava cap a l’hort.
El sinyó Vicent no cultivava res allà. No tenia tomaques, ni encisams, ni cebes,
ni quereguilles... Per no tindre no tenia ni una figuera, ni un trist taronger.
N’havia tingut, i molts! Però el seu fill s'havia encarregat de convertir aquell
hort de riqueses en un rocam pelat, preparat per a fer-se una caseta, ben
arregladeta. El senyor Joan
Pastor, fill del sinyó Vicent va haver de fer-se enrere en el seu projecte de
vivenda perquè havien vingut mals temps i valia més guardar, que no invertir en
incerteses. Però igualment, ja era tard, i el temps havia volgut que l’hort de Vicent
fos un desert, no hi quedava res d’aquell parany de lladres de “bon gènero”,
irresistibles a tal aparador de qualitat hortícola. Tot del terreno, natural, sense trampes ni fumiguejos. Això és el que li venia en ment a Vicent quan conduia pel camí Artana,
el vidre mig baixat, i l’airet pegant-li en el front, sonant al cassete elss grans
èxits de Cecilio. Quan arribava a l’hort (per a ell no hi havia altra paraula
per designar aquell lloc, encara que ara ja no ho fos) baixava de la furgoneta
i es plantava allà damunt d’aquella terra erma i trista. Tancava els ulls i revivia els anys on
els seus braços es movien amunt i
avall per aquell lloc, cavant, llaurant, solcant la terra i collint els fruits
de la suor i ilusions diàries. Revivia el calor del sol al llom i les pauses necessàries per descansar la
renyonada en aquella cadira de cànem que el seu bon amic Batiste, (qui sap en
quin dels inferns restarà...) li va regalar. El sinyó Vicent s’alçava cada
diumenge per reviure el seu passat. Havia tingut una vida feliç al costat de
Maria. Maria va morir just l’any
que van arrancar tota arrel d’aquella terra. Pareixia com si s’haguessin posat
d’acord per deixar-lo tots a una... Vicent no volia morir, però tampoc volia
viure, i entre el viure i el morir , el sí i el no, entre el dubte sempre
apareixia Rambo mossegant-li els cordons de les sabates per tornar-lo al ara i
al aquí, i separar-lo d’aquells pensaments inútils. Aquell gosset era la seua
consciència, i l’únic ser que potser l’arribava a acceptar. No feia preguntes
estúpides, ni demanava res que no fos necessari. L’acompanyava allà on anés, i amb
això Vicent, ja en tenia prou. El sol es va amagar darrere un núvol i es va fer
de sobte fosc. Una fiblada a la pell i un pensament fugaç: soportaria alguna
pèrdua més?
La sinyó Rosario era l’alegria del carrer. Era
xicoteta i fineta. No anava a missa perquè ja no creia en paraules santes
ni en déus ni en retors. Feia de cada
conversa una història, i escrivia des de feia anys un refranyer amb totes
aquelles frases i dites que pensava que no s’havien de perdre mai amb el pas de les generacions. La sinyó Rosario era una d’aquelles
persones que calen fons dins teu i
no s’obliden mai. Tenia un balcó ben florit de geranis, blancs i rojos. Sans,
més sans que un gra d’all. Les dones del carrer devien preguntar-se quin era el
secret per mantenir geranis amb tan de llustre, i estaven ben segures que
Rosario guardava el secret perquè era
celoseta i algun do únic voldria tenir, no? Però per a Rosario no hi havia cap
secret per cuidar geranis. Tot el
que feia ho feia de la mateixa manera. Cosia un set i el set acabava per semblar un relleu natural del teixit,
planxava un puny i el puny acabava per ser una mà amiga. Netejava casa i la
pols acabava per donar-li les gràcies per haver-la deixat viure, almenys uns
dies en la seua companyia, rentava els llençols i del blanc que se’n desprenia s’hagués
pogut iluminar a mig veïnat. La sinyó Rosario tenia el do de fer bé tot allò que
feia, el millor que sabia. Posava la seua energia en tot, fos el que fos i s’entusiasmava
per res. Les males llengües deien
que de joveneta, un jove guapot amb el que s’havien de casar va haver de marxar
a la guerra, i li va demanar que
l’esperara fins que tornara i que aquell homenàs no va tornar mai i que a
Rosario se li’n va anar la xaveta i avui dia encara viu esperant-lo; i aquest
amor que sent la fa desviure’s en tot allò que fa, així si aquell jove apareix,
en qualsevol moment, (qui sap per quins
designis del destí...) ho trobarà tot just com a ella li agradaria que ell ho
trobés. Cada diumenge, mentre les
dones anaven a missa, Rosario se’n
pujava cap a l’Ermita a passejar. Quan arribava allà es plantava davant la font
dels peixos, tancava els ulls i recordava quan pujava a festejar cinquanta anys
enrere amb aquell xiquelo. Aleshores tenia la cintura més fina, i el reflex que
ara veia sobre l’aigua estava molt canviat... aquella cúa de cavall que es feia
ara semblaria més bé una cúa de moneta, les dents lluentes, les mans fines...
els anys no perdonen redéu! La sinyó Rosario havia tingut una vida feliç,
fadrina i lliure. L’any que
Pasqual va marxar a la guerra va saber que allí havia acabat la seua curta vida en
parella, perquè així ho va sentir, perquè no volia que cap home nou borrés de
la seua memòria el pas que Pasqual havia deixat. Volia allò per sempre, encara que
fos només un pensament. Pasqual vivia en ella i cada dia li havia donat forces
per ser feliç. No volia res més, ni convivències difícils, ni amors
truncats. Rosario no volia morir,
però tampoc volia viure molt més. Estava cansada ja, havia fet tot el que pensava
que havia de fer en aquesta vida. I entre el viure i el morir, el sí i el no,
entre el dubte, cap gos va venir a mossegar-li les sabates. Una fiblada a la
pell, es va mirar en l’aigua de la font i sobre el peixos va aparéixer al seu
costat el reflex de Pasqual que la va tornar a l’ara i a l’aquí. Des de darrere la va abraçar. Ella va girar el cap i va besar a l’aire
a un ningú. Pasqual li va dir, tornem a casa? I agafats de la mà van fer camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada