Estimats reis mags,

des d’ací sent el remor dels xiquets a la plaça cantant el Tirorí, i quasi se’m passa que tenia una carta pendent, com cada any, per a vosaltres, il·lustríssimes magestats! Ja deveu tenir la  mosca en l’orella i mig somriure pícar pensant: “ a veure què demana aquesta este any” . No us penseu eh!  Que la mosca, jo també la tinc amb vosaltres, l’any passat la carta anava molt plena, ja ho sé ja... No sé si a vostés això els va semblar massa egoista per la meva part, o van considerar que vaig abusar de la confiança reial. El fet és que encara estic esperant algun dels meus regals de l’any passat i porte un temps pensant en com dir-los d’una manera suau que no estic massa d’acord amb això. Ja saben de que els parle no?

Que com m’he portat?...  jejeje... ai! no sé perquè m’entra el riure quan em demaneu això...  jo també els podria fer a vostés, estimades i benvolgudes eminències ,la mateixa pregunta, que sembla que són "suret" i no paguen vostés els seus errors pel simple fet d’haver nascut amb sang blava. Ja ho podrien haver deduit vostés com m’he portat jo, després del que els he dit.  M’he portat regular, clar està.  Ben regular. Regularment bé. Regular en el cas que portar-se bé fos ser fidel a una mateixa, als seus principis i sentiments i portar-se mal deixar-se anar per tot allò extern sense una motivació viva ni clara ni justificada. És difícil portar-se bé del tot senyors reis, oi que si? Pareix que periòdicament la temptació que apareix en forma de  deixadesa es presenta per fer-nos amiga seva, i també a la vegada, per posar a prova la nostra fortalesa front a la seva falsa comoditat.  Quin perill aquesta!! A més coneixes a una i després van venint les seues amigues, l’apatia, la indiferència... i al final la ignorància.  Pareix  que la nostra identitat i l’autenticitat hagen de ser demostrades cada dia, i no totes les persones sabem com es fa això amb asertivitat, se’ns va oblidant o potser ningú ens ha ensenyat mai.

Per això aquest any, el que els demane a vostés, reis que veniu de l’Orient, és una maneta amiga. En aquest cas tres, una per rei, o sis, depen com es mire, (quan més sucre més dolç, no?) no m’agradaria tampoc abusar de la seua bona intenció senyors monarques, a pesar que crec que l’any passat no van acabar vostés d’entendre tot allò que els vaig demanar... no estaria jo ara així, ni aquí. Se van fotre vostés tots els polvorons, l’ampolla de mistela sencereta, van deixar el menjador fet una porquera, mare meua! Me van portar carbó!!!! I no del dolç!! Què cabr... Encara estic intentant desxifrar el perquè. I a sobre, juraria, que el cendrer de casa meva estava ple de burilletes d’alguna sospitosa substància de la que no descriuré el color ni l’olor per no destapar el seu costat més atrevit. (Què passaria si el món ara imaginés la idea, senyories, que els camells que els acompanyaven, potser no eren animals?) Estic disposta a guardar-los el secret si vostés aquest any s’encomanen de veres a la meua petició que és ben senzilla: una ajuda materialitzada en una corona com les vostres. Sí, sí, vull una corona de reina. De reina de la meua vida, amb tots els privilegis que això comporta i també la seguretat que se’n deriva.

Aquest any he pensat molt, massa... He anat a dormir moltes nits amb mal de cap i m’he aixecat amb mal de cor, i sóc conscient que un mal és generador de l’altre. Comence a cansar-me de tenir fred als peus i el nas  i el cul congelats. Comence a cansar-me de trobar-me amb la por dels demés i amb la meua mateixa, pareix que xucla massa energia això i no estan els temps com per desaprofitar o perdre oportunitats en cap dels aspectes de la vida, no és així senyors reis?  La corona ha d’evitar que la por entre i que surti la que ja està dins.

Faré una petició-conseqüència i directa a Baltasar, que és el meu rei. Li diré a l’orelleta i en veu baixa,  que la visita de l’amor, continua sent esporàdica, però aquesta vegada l’amenaçaré amb un punxonet al cul, i cada vegada que m’envie falses esperances, senyor moreno de pell, pense anar a per vosté i fer-lo cridar ai! allà on estiga, ja està bé de tonteries, jocs adolescents i mentiretes, no no i no.  Li vaig demanar l’original i està sent tant complicat... He estat escalfant per al gran salt, i he hagut de desisitir magestat, no podria vosté posar-me una alerta, així amb dos llumenetes, una verda i una roja, que vagen donant pas o aturant-lo segons hagen de sortir les coses? Se pot això del semàfor de l’ànima? Se pot? Creu vosté, rei tercer de dubtós ordre, que podria anar venint a substituir al meu fantasiós i innocent alter ego? Creu vosté que podria fer-ho més fàcil del que és, sense dolor ni efectes secundaris?  Creu vosté que amb la corona posada seré capaç de veure tot amb més claredat?? I podria ser una corona per a cadascú dels que m’envolten per que ells també tinguen el do de la clarividència i així no embolicar-nos ni confondre’ns els uns als altres ni crear-nos malestars? Podria ser Baltasar? Podria???

Bé, va sent hora ja... crec haver estat clara en la meva carta, ja veuen que no és tant com demane, algo tinc ja... només una espenteta redéu! Mira que són “agarrats”! Trobareu casa meva molt fàcil, deixaré la llum encesa i us esperaré al sofà. Aquest any vull assegurar-me que ho heu entés bé, i per això parlarem cara-cara-cara a cara, comprovar que la corona no és falsa i si això després ja ens pegarem la festa junts, així com ho fan els de les cases reials... Cada cosa al seu temps, veritat magestats?

Ansiosa, us espera, Anna.