dilluns, 27 de juny de 2011

Converses amb les muses

- Uui, però si jo tenia un blog! 
- Un què? 
- Sí un "puesto" on fiques ahi les coses que fas o les que t'interessen o el que t'abellisca.
- Ah... i per a què?
- Doncs... per a... per a... Per a compartir amb tota la gent que ho desitge una part de mi.
- Com el facebook?
- Bé... una mica diferent, només canvia que és una mica més discret. I almenys al meu, ningú no hi intervé. Però perquè no volen eh! Que a mi ja m'agradaria que la gent es deixés veure les seues opinions sobre el que escric. Potser és que no els interessa el que escric.
- I si penses que no interessa el que escrius, per a què escrius?
- Perquè confie en la invisibilitat d'alguns lectors secrets.
- T'espien?
- Si ho fessin voldria dir que els meus escrits resulten interessant per algú, no creus? I això m'agrada. 

Mai heu tingut la sensació de voler fer moltes coses i no abarcar per a tot? La sensació de tenir mil inquietuts i al final no fer-ne cap ni una o fer-les a mitges i no profundir en cap?

En una sèrie de televisió, de tirada setmanal, quan acaba el capítol tot queda com estava quan el capítol ha començat. Els conflictes s'arreglen i els personatges queden tal i com estaven quan els vam veure al principi. No hi ha evolució. Em compare al matí amb això, i a la nit sembla que tots els pensaments es posen d'acord per vindre a visitar-me i no deixar-me dormir.


La inspiració m'ha abandonat. M'he obligat a escriure avui. M'he sentat aquí al davant de la pantalla i he començat a moure els dits per sobre el teclat intentant pensar el menys possible tot allò que em va sortint del cap. Com aquell exercici que em feia fer la Rene en una mala època passada. Escriure sense pensar.

Canvie el verb necessite per vull per no fer-me la víctima i reafirmar l'Anna que sóc i sempre he estat.
 Abandone els bons hàbits temporalment per falta d'objectius clars i motivadors. Sempre m'han dit que abandonar és de covards, però suposo que s'ha de ser covard per saber què és ser valent. I sobretot confie en la temporalitat dels esdeveniments. Confie en el temps que no he de perdre i en la frase que últimament em repeteixo una i una altra vegada: després de la tempesta sempre arriba la calma. En el meu cas preferiria que arribès ja la tempesta perquè ja estic cansada de tanta calma.

Compre inspiració. A canvi promet regalar-me.

1 comentari:

  1. Avui, rellegint-me a mi mateixa me n'adone de que la calma s'ha acabat, ha desaparegut de la seva forma i rera una metamorfosi cruel s'ha transformat en tempesta. Però no me l'esperava sota la forma que ha arribat: arrolladora. S'ha emportat per davant tot el que ha trobat de la meua xicoteta presència. Pel camí on ha fet pas han deixat petjades les muses i repartits pel terra està tot ple de trossets de mi que ara he d'anar recomponent un a un.
    Tonar a començar.
    Mai estem contents ab el que tenim.
    En el meu cas sí valore el que ja he perdut i se que també o he valorat mentre ho tenia i no m'explique com es pot fer per a no fer ni una cosa ni l'altra.

    Serà qüestió de temps? El temps tanca totes les ferides? O en deixa algunes obertes?

    A canvi, i com a souvenir del seu pas, la tempesta i les seues íntimes amigues m'han deixat un gran regal: INSPIRACIó.

    I tal i com vaig prometre, vaig a regalar-me.

    ResponElimina