Semàfor roig

Anava conduint cap a Castelló aquest migdia. Pensava moltes coses: deures, quefers, compromisos adquirits i encara no cumplits, d'eixos que no te'ls lleves de damunt ràpidament perquè requereixen temps, el temps eixe que últimament no tinc per a dedicar als compromisos adquirits: xa Anneta! és que sempre vols abarcar més del que pots! Bé, sí, és un tret que em caracteritza i m'agrada mentre no putege a ningú, clar! Un puntet possitiu d'estrés no va malament, un pessiguet al cul psicològic de tant en tant, jo ja estava farta d'estar queteta.  No puc parar... no hi ha qui em pare!
Anava conduint pensant totes estes coses, planificant horaris dins el meu cap, organitzan totes les cites, les compres, les converses pendents...  altre cop els compromisos al cap... Bé, tinc una cita pendent amb el temps, però aviat arribarà.
Anava conduint depressa perquè havia d'arribar puntual, no havia pogut sortir abans, tenia feina! Avui no he perdut ni un minut de temps, no hi ha qui em pare!
Anava conduint, quarta marxa per la nacional, de lluny  he vist el semàfor que canviava de verd, a taronja, i de taonja a roig, però encara no vull reduir. Apure, apure, jugue amb els límits. Encara pegue un últim aceleró i quan ja estic a sobre, tercera, segona, ja estic a la cua del semàfor. Roig. Ara me'n recorde de Sandra quan cantava :"los semáforos son para las masas, no soooon para miiiiiiii", què joves erem! A la cua del semàfor, som, no sé, vuit o nou cotxes en filera. Tots esperant el canvi de color de la llumeneta, del senyal verd que torna a obrir la veda dels qui van cap a la capital avui. Allí estem, esperant el senyal.

He girat el cap, com per casualitat i l'he vist. Estava a terra, un xic jove, vestit com si vingués de fer esport, estava allà estirat, a la vorera, inmmòbil, els peus tocaven la calçada , els braços oberts, els ulls tancats, però no dormia, estava allí estirat, mort?
He baixat corrents del cotxe per ajudar-lo. He deixat l'stres, la pressa, els quefers i els compromisos adquirits perquè he vist aquell xic morir. En un moment he sentit que res del que podia estar pensant no tenia sentit si aquell xic estava allà tirat i nungú no l'ajudava... Però que passava? Per què he sigut la única en eixir del cotxe? És que els altres no l'han vist? Tan ocupats esteu en els vostres quefers, deures, compromissos adquirits?? oh Déu meu, estem tots malats!!! Truqueu a l'ambulància!
He anat cap a ell, era de la meua edat més o menys. De seguida s'ha incorporat, com de rebot! Com si de sobte es donés conter de que algú l'havia vist, o com si despertés d'una falsa mort.Osti! Uf! menos mal.... està viu! Però ací que passa? Sense arribar a dir-li res m'ha dit:
-Solo estaba descansando.
I s'ha recol.locat bé el gorret que portava.
(vaja tela! descansando?... Ací en plena nacional?, i a terra?, estàs de broma?, però si estaves ahi tirat com si t'hagueren matat!)
- Pero seguro que estas bien?
I encara que m'ha dit que sí amb el cap, els seus ulls blaus no deien el mateix.
- Quieres que te traiga algo? O que llame a alguien?
I m'ha dit un no, que sonava a sí i també sonava a: queda't-un-rato-ací-en-mi-que-el-que-necessite-és-que-me-cuiden. Però he marxat. He marxat perquè de sobte he tornat a la realitat, a la cita a la que ja arribava tard,he tornat al cotxe que havia deixat obert i en marxa, i què fort! el semàfor continuava estant roig. Què insignificant pot arribar a ser el temps. Ha passat un fragment minúscul de vida en el que em sembla que m'he trobat amb la mort i la mort ha marxat sola com una falsa alarma, tot en un instant.
En pujar al cotxe sentia que el meu cor estava accelerat, però el meu pensament anava tant lent! Ara només veia la imatge d'eixe xic ahí tirat, i no me'l podia treure del cap, fins i tot me semblava que se pareixia a aquell mort que vaig vore un dia, aquell si que estava mort! Quina por vaig passar.
Últimament em passen coses rares, i noves, que no m'havien passat mai. I no sé perquè em passen però crec que passen per algo. Senyals. Vénen en moments inesperats, me fan una xicoteta visita, se'n van, i quan ho fan, senc que alguna cosa ha canviat en mi. i m'agrada. I me done conter perquè sense jo voler, ni tampoc sense oposar-me van dirigint els meus passos i vaig fluint per un camí cap algun lloc al que encara no he arribat ni tampoc sé si arribaré.